Encara que sembli estrany, a Bellvís sempre hi havia hagut molta tradició de cine. Havíem tingut el cinema a l’ajuntament, el cinema a l’ESPORT, el cinema a l’Espanya Nova i el cine a Cal Farrera. Qui millor per explicar-nos-ho que el Paco Sabaté, qui va dedicar tota la vida, ni més ni menys que al cine.Please enable Javascript and Flash to view this Blip.tv video.
VÍDEO/El cinema a Bellvís
Posted in: Cinema
Published: 3 octubre 2009
Yo recuerdo Sr.P?aco que su primera proyeccion fue a “les asgolfes” de
su casa …recuerdo que era como un templo ..alli con un objetivo un
FOTOGRAMA con una bombilla conectada a unas viejas pilas cilindricas
..que supongo procedian de la telefonos donde trabajaba tu tia….para
nosotros aquello era magia en las oscuras….esgolfes..te acuerdas.
Fullejant els primers exemplars de la nostra revista he trobat que PACO GARRIGA explicava, en el Carrilet de juliol-agost de 1977, l’inici del cinema al nostre poble. El text que cito a continuació correspon al primer article de la seva secció “Recordant temps antics”. Diu així:
“Començaré per recordar el primer lloc on es va fer cinema a la vila. Estava ubicat on actualment hi ha la botiga del Segle. Va començar a funcionar l’any 1910. Com és natural el cine que es projectava era mut, les pel•lícules eren per episodis que duraven 16 festes; entre els títols que recordo puc esmentar: Eddie Polo, El Buque Fantasma, Elmo Lincou i altres. La projecció de cada sessió de cine, o sigui de cada episodi, estava formada per cinc “bombos”, cada un d’ells durava un quart d’hora, quart d’hora laboriós en gran manera ja que l’aparell per tirar el cine es feia córrer a mà amb una maneta. Passat el primer “bombo” en venia un descans (el de la maneta, suposo jo, el necessitava) i tot seguit venien el segon, tercer fins al cinquè “bombo”, cada un d’ells amb el seu descans corresponent. L’entrada costava 10 cèntims i quan ja el nivell de vida ho va permetre, 15 cèntims. Ni hi havia taquilla i per anunciar l’hora del començament de la sessió es tocava una campana que hi havia encastada al balcó igual que la de les estacions de tren”.