|
Id: 154 | | Titol: Rosita
|
2008 03 17 ROSITA
PREGUEU PER NOSALTRES ARA I EN L’HORA DE LA NOSTRA MORT
Quin consol trobar-te amb la imatge de la Mare de Déu de les Sogues, al cap d’amunt de les escales presidint la casa de la malalta en estat agònic damunt el llit! Quan els malalts han perdut la veu, parlen els signes i els records penjats a la paret! I quantes vegades la Rosita pujant i baixant per les escales de casa seva, mirant l’estampa de la Mare de Déu de les Sogues havia recitat la pregaria que el poble des de temps immemorial va repetint en un acte suprem de fe: Pregueu per nosaltres a l’hora de la nostra mort!
Ara que s’ha difós la moda de la increència religiosa, ara que hi ha tantes persones que repeteixen per ràdio i televisió: Quina sort que tinc jo no sóc creient, no crec en res de res; ara quan tantes mares ni saben senyar-se, ni saben dir el parenostre i es moririen de vergonya si haguessin de dir el parenostre en la intimitat familiar, encara, i sortosament, trobem famílies que donen testimoni de la seva fe, vivint els sagraments de l’eucaristia i de la santa unció expresant la seva confiança amb les primeres comunitats apostòliques: “si entre vosaltres hi ha algú que està malalt que faci cridar els qui presideixen la comunitat perquè l’ungeixin amb oli”; i és avui, dilluns sant, que els bisbes reunits amb els seus preveres consagraran els sants olis amb els quals ungirem durant l’any els infants que es bategen i els malalts que sofreixen. El nom de Crist vol dir l’Ungit i amb la creu d’oli feta al front del malalt o al pit de l’infant, nosaltres, som també els “ungits” que caminem per aquesta terra ungits dotats de intel•ligència, amb la força de la raó per arribar a entendre que el premi de la vida no és una corona de cendres.
Qui pot sentir-se segur? Jo crec que no crec en res, però sóc capaç d’estimar com un creient! O bé: jo no estic segur de res, però em fio de tantes generacions que s’han fet la mateixa pregunta i han resat als peus de la Mare de Déu de les Sogues: Pregueu per nosaltres ara i en l’hora de la nostra mort!
Creure en la Mare de Déu de les Sogues no ens fa ignorants ni supersticiosos! Una dona acollí la Paraula de Déu en el seu cor i la Vida del seu Fill en el seu Ventre. Ella s’ha convertit en el model de cada comunitat cristiana que acull la Paraula de Déu en el seu cor i la Comunitat cristiana per les obres de caritat acull el Crist de nou crucificat en el seu sí…!
Pregunteu-ho als veïns de la Rosita! Quantes persones s’han ofert per vetllar de nit i dia la malalta! Quantes hores han passat a la capçalera del llit, perquè la Rosita no es sentís sola ni entre bates blanques, ni cares desconegudes, ni veus estranyes ni entubada en un llit foraster en voltada de personatges que ella no havia vist mai! Els veins es converteixen en angels de la guarda, els bons veins endolceixen el respecte de la mort, els bons veins fan més humana la nostra fi. Jo estava malalt i les vostres mans m’acariciaven; jo estava malalt i les vostres veus em confortaven; jo estava malalt, i vosaltres deixaveu casa vostra per estar al meu costat. És així com la comunitat cristiana tracta el seu ungit…I quin record més amable: veïns i veines pujant les escales presidides per la Imatge de la Mare de Déu de les Sogues, com els angels pujaven i baixaven per l’escala de Jacob! La ignorancia religiosa és la desgràcia dels cristians! El coneixement del què creiem ens fa més humans. Rosita reposa en pau.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
