|
Id: 145 | | Titol:ESTER
|
2007 09 16 ESTER
FELIÇOS ELS QUI PLOREU
La tomba d’Ester és un lloc de peregrinatge, com ho són Lourdes i Fàtima en el món cristià. La tomba d’Ester és el lloc de peregrinatge del món musulmà; és al centre de Pèrsia, l’actual Iran, i després de 2.500 anys fidels jueus, fidels musulmans, fidels cristians preguen davant la resta mortal d’una noia enterrada lluny del seu bressol, una noia que gràcies a la protecció d’un parent seu, arriba a ser reina de Persia, una noia que gràcies a la seva bellesa del seu rostre cautiva el rei i el rei anul•la l’ordre d’extermini del poble jueu.
Recordant l’Ester que ara enterrarem, us recomano que llegiu el llibre de la Bíblia que porta el nom d’Ester. És un llibre històric en el qual es demostra com Déu controla els fets humans: quan tot un poble està condemnat a l’extermini, sense cap esperança de salvció, la bellesa d’un rostre femení es converteix en un instrument de misericòrdia i de llibertat per a tot un poble.
I la lliçó del llibre d’Ester es va repetint, sense que nosaltres en siguem siguem conscients del tot.
La nostra Ester l’enterrem també lluny del seu bressol; la filla de l’Ester, com tots vosaltres recordeu prou bé, també morí un dissabte dia 15, un dissabte el dia sant dels jueus, i l’enterraren un diumenge, el dia sant dels cristians; la nostra Ester morí ahí, dissabte el dia de repós dels jueus i també dia 15 del mes i l’enterrem avui, diumenge el dia sant per a tots els cristians. Cal recordar-ho sempre: Déu ens parla amb els esdeveniments de la nostra vida i quan parla Déu amb la seva veu tan humil i tan fluixa només la podem sentir des del silenci del nostre cor i sempre podem pensar que és casualitat, que és pura coïncidència. La veu de Déu és tan suau i tan sutil com l’aire en mig dels arbres del bosc, caminem, i si no estem alerta no ens adonem de la suavitat de l’aire que acaricia el nostre rostre.
Però l’Ester ara ja no ens sent. Nosaltres, amb la celebració de la mort i ressurrecció de Crist, la presentem al Pare, perquè l’acullí en la seva glòria eterna, com el Pare acullí al seu fill Jesucrist. Nosaltres, com a poble cristià, donem les gràcies a aquestes mans dels familiars que l’han mimada, que l’han acariciada, que l’han vetllada damunt de l’altar blanc del llit, mentre durava la seva llarga agonia. L’Ester s’ha vist acompanyada pels més íntims de casa; s’ha evitat la presència de bates blanques i desconegudes; s’ha evitat la dolorosa sensació de dormir en un llit diferent del de casa i entre parets desconegudes i cares forasteres. L’amor als malalts i als vellets és un amor especial: quan més dones, més tens. Quan més mimes els membres del cos de Crist damunt l’altar del llit de l’agonia, quan més els mimes aquests membres que van perdent poc a poc la vida, més enriqueixes el teu esperit amb una humanitat noble. Quantes vegades li heu aixugat la suor del seu front? Quantes vegades li heu humitejat els seus llavis amb cotofluix xop d’aigua? Quantes vegades heu intentat alimentar-la apropant-li la cullereta a la boca, com les mares ho fant amb els seus infants? El qui més dóna, més s’enriqueix...
Les nostres vides estan lligades a Déu per infinits lligams que nosaltres no podríem mai contar. Els noms ens recorden més noms. El carrer del Cambril, ens recorda el cambril de la Mare de Déu de les Sogues; el nom d’Ester, ens recorda l’Ester de la bíblia; un 15 de més s’escau en dissabte i el 15, en dissabte, ens recordarà la mort de l’Ester i de la seva filla.
Donem-ne gràcies a Déu. Ester, reposa en pau.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
