|
Id: 144 | | Titol:Calla i pensa abans de decidir-te
|
2007 09 09 Diu 23
NO US ASSEUREU PRIMER A CALCULAR LES DESPESES
Quan hem de pendre una decisió important, Jesús ens acconsella que prenguem una bona cadira o un bon sofà i seure. Seure i callar. Seure en silenci. Sense el silenci podem mirar però no podem admirar, sense l’admiració no podem contemplar, i sense la contemplació no podem saber per decidir.
I és que planificar la vida segons els consells evangèlics, suposa un canvi radical per nosaltres, com construir-nos una nova casa per anar-hi a viure, o com allistar-nos per anar a la guerra. Abans de pendre una decisió definitiva, diu Jesús, seu, calla i pensa perquè si comences i després no pots acabar, tots els amics es faran un panxó de riure a la teva esquena. I si no et veus amb forces per portar un fusell, val més que et quedis a casa, (suposant que quedar-se a casa avui fos possible).
No podem saber quines forces interiors tenim, no podem saber de veritat qui som, si no ens ho diu el silenci. És necessari primer, mirar-nos i admirar-nos de nosaltres mateixes. Saber valorar i estimar el que som. El silenci és el mirall on podem contemplar la nostra pròpia intimitat. El silenci és creatiu i d’ell depèn una acció eficaç de cara al futur…
Si no et veus capaç de millorar el teu entorn amb la misericòrdia del teu cor, si no et veus capaç d’alçar el dit quan algú enganya els teus companys, si no et veus capaç d’intervenir en públic, quan en públic ens donen gat per llebre, si no et veus capaç d’obrir les portes de casa al qui et demana un mos de pa, si no et veus capar d’obrir els braços per atendre el qui et demana potser que el portis amb el teu cotxe a l’Aranau de Vilanova a altes hores de la nit…si no et veus en cor de seguir els consells de Jesús, queda’t a casa, i així no faràs el ridícul…perquè si proclames que tu ets cristià i no t’atreveixes a seguir els consells de Crist, éts igual que l’home que comença a posar els fonaments i després no té força per acabar l’edifici. O pitjor encara: hi ha persones que en questió d’organitzar-se la vida segons els plànols de l’Evangeli, és com si comencessin la casa per la teulada…sense haver-se assegut en una cadira o en un bon sofà, i pensar i decidir….tinc forces jo, per a ser un bon cristià? Perquè, si sense pensar-hi gaire, celebres batejos, comunions, confirmacions, bodes i enterraments per l’església davant de tot el poble i res més, es com si comencessis la casa per la teulada. És aquest cristianisme que fa riure. Cristians de paper o de cotó fluix, que no s’han assegut mai en una cadira per pensar i decidir-se a seguir Crist, tal com Ell ens invita, després d’una reflecció seriosa.
La guerra que hem de combatre és el domini dels nostres instints: el món, el dimoni i la carn, no la carn de la carniceria, si no el pensament propi dels instins: l’egoisme infantil, la vanaglòria del pollastre, que li agrada ensenyar la cresta davant les gallines del corral; portem el rei de la jungla aixoplugat en la foscor del cor, i quan el nostre orgull es veu amenaçat, el nostre orgull brama des de l’intimitat de la nostra caverna.
Si no ets capaç d’un auto-control i beus i cantes com una granota, i canvies de llit com els micos de parella i com una guineu saltes pels corrals quedant-te tot el que pots arreplegar, perquè l’avarícia humana no té límits, ¿què et diu Jesús?: ets un cristià de pacotilla, val més que et quedis a casa, perquè el teu obrar fa riure a tothom.
És impossible ser fidels a Crist, si continuem esclaus dels interessos creats. Necessitem la Força de l’Esperit Sant, ja que la nostra voluntat es feble, i només la gràcia del cel, pot assegurar la nostra rectitud i constància aquí a la terra.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
