|
Id: 143 | | Titol:L'alegria de la fe en la mirada dels nostres ulls
|
2007 08 25 Diu 21
ANEU ANUNCIEU L’EVANGELI A TOT EL MÓN
Durant aquesta setmana, els medis de comunicació han anat anunciant miseries humanes, xocants: aquí a Lleida mateix, un matrimoni entra a beure en un bar, i en sortir, es descuiden de la seva filla que està dormint en el cotxet i allí la troben dormint a les 6 de la matinada. És xocant el fet que una mare s’oblidi de la filla. Però encara és més greu el drama de la mare que ofereix la seva filla per 300€ als vianants d’un carrer de Sitges fins que els mossos d’esquadra intervenen i li prenen l’infant. Naturalment, el drama es converteix en tragèdia a Anglaterra on dos infants assessinen a trets a un altre. La cara del nen assassí, s’ha difós per tota la terra, aquesta mateixa setmana. El rotatius venen exemplars i fan negoci difonent aquestes notícies macabres: la misèria humana és una font d’ingressos per les grans empreses publicitàries i la misèria humana satisfà la curiositat dels lectors que en comprar un exemplar, es pregunten, per passar el temps: A veure, què diu el diari d’avui?
En canvi, el salm responsorial d’avui ens suggereix: aneu anuncieu l’evangeli a tot el món: l’Evangeli encara avui, continua sent la bona notícia. La premsa diariament difont males notícies: des del pobre tauró que s’ha empassat dos hams, fins la violència incomprensible que sofreix el món infantil. En aquest ambient l’evangeli continua sent una novetat joiosa: no es tracta de donar a coneixer un codi moral. Tots ho sabem que és una aberració, el fet que una mare ofereixi la seva filla pels carrers; o que una mare, en tractament mèdic, oblidi al carrer la seva filla. En una situació normal, la mare ja sap prou bé el què ha de fer. És inútil donar-li normes de conducta.
L’Evangeli quan és acollit en la intimitat del nostre cor canvia la qualitat de la vida; l’evangeli acollit amb simpatia ens infon esperances i forces per sortir de qualsevol situació vergonyosa. Perquè? L’Evangeli marca el triomf del bé sobre el mal en els gests simbòlics de Jesús; el Regne de Déu ja s’inicià quan el Crist curava i perdonava i avui l’Església està perpetuant la paraula i l’acció de Crist en mig nostre. Els gestos de Jesús són gestos profètics, es a dir proclamen el triomf del bé en els nostres cors, sempre que nosaltres, malgrat les nostres misèries, no ens abandonem a la desesperació, al desgavell.
Aquestes dues mares que han sortit aquesta setmana als diaris revelen la profunda misèria de la societat actual, en general. Ves a saber avui quina és l’escala de valors de les multituds; les persones som tractades com unitats de consum. La decencia, la veritat, l’honestedat, la sinceritat, l’honradesa això no té cap valor. Un culebron que es basés en aquestes virtuts no augmentaria l’audiència, seria la ruïna de TV3. Posem-hi serials basats en la indecència, en la mentida, en la infidelitat matrimonial, amanim-ho amb pits i cuixes, escenes barates de dormitoris i cops de puny. Aquesta immoralitat, gota a gota, ja fa temps que va deformant les nostres consciències.
Com anunciem la bona nova de l’evangeli? De la manera més simple: que la gent pugui veure en els nostres ulls la profunditat de la joia i alegria que ens dóna la nostra obertura a l’esperança. L’anunci no és cap imposició, no és cap precepte: has de fer aixó, has de fer alló…Ja sabem el que podem o no podem fer. Es tracta de comunicar alegria amb la mirada dels nostres ulls. Que dins la profunditat de la nostra mirada, la gent hi pugui veure la profunditat de l’alegria de viure oberts a la fe. Anunciem l’evangeli, no predicant obligacions, sinó amb la mirada alegre dels nostres ulls.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
