|
Id: 140 | | Titol:Mirar endavant o mirar enrere.
|
2007 04 22 Pascua 3
VAIG SENTIR TOTES LES CRIATURES QUE HI HA AL CEL I A A TERRA
Molt sovint ens trobem que les comunitats cristianes estan compostes per una majoria de gent gran. I el més humà, és que la gent gran mirem al passat amb enyorança, sobretot quan recordem les vivències de la fe acompanyades amb les processons de setmana santa, del corpus, el rosari de l’aurora, els mes de maig, i els més de juny, dedicat al sagrat cor, les novenes dels sants patrons. Les persones grans mirem el passat amb anyorança.
En canvi, les comunitats cristianes del temps dels apòstols miraven el futur, perquè sería en el futur on arrelaria, floriria i fructificaría el Regne de Déu. Ni els apòstols ni els primers cristians, no sentien la nostra enyorança del passat, en canvi miraven entusiasmats el futur, perquè el futur portava el triomf del Regne de Déu..
I com comuniquem l’esperança del triomf del Regne de Déu a les noves generacions? Com podem mirar els temps futurs amb l’alegria al nostre cor i als nostres ulls? ¿Com serà el triomf del Regne de Déu? I com plantem les arrels del cristianisme en els nostres fills? És aquest l’objectiu de l’Apocalipsis, el darrer llibre bíblic: El triomf de Déu arrelat en el món.
Tots els vivents, angels i ancians, al voltant del tron lloaven Déu i totes les criatures que hi ha al cel a la terra i sota la terra deien: honor, lloança i glòria pels segles dels segles, a l’Anyell.
Els primers cristians miraven joiosos el futur, on el Regne de Déu triumfarà i tota la creació: vivents i criatures del cosmos, s’unirà en la lloança al Corder de Déu.
No es tracta del triomf de l’església catòlica ni de cap organització o religió concreta. Les tradicions, els costums, les pràctiques que nosaltres enyorem, el temps les angoleix….Molt poca gent deu anyorar unes sabates velles, de quan érem infants. En canvi, mirem amb més interès les sabates noves que estrenarem. Les àvies es miren les faldilles, les permanents i les mitges dels anys 40 i poden dir: Alló sí que eren unes senyores mitges! Alló sí que eren una faldilles de veritat…! Alló sí que era una permanent! Però les nétes, no permeterien que l’àvia surtís al carrer vestida dels anys 40, en cara que a ella, l’àvia, li agradés….En una obra de teatre, tot fent comèdia, o el dia de carnaval, si que acceptem una disfressa dels anys 40, però en la vida normal, uns i altres, ens adaptem al temps.
En la vivència comunitària de la fe, passa el mateix. I pot arribar a ser molt doloròs i desencoratjador. Si no hi ha tantes processons, ni rosaris, ni novenes, ni viacrucis, això no ¿implica un fracàs de Déu? No. El vident de l’Apocalipsis proclama el triomf final de l’Anyell i en aquest triomf final s’hi uneixen totes les criatures del cel, de la terra i de sota terra.
El triomf de l’Anyell degollat, del Corder Pasqual serà tan gran que els arbres, les pedres, els rius, els vents i el mar uniran les seves veus a les dels vivents per lloar eternament el Creador.
Ara el nostre dilema és: o bé, plorar perquè les sabates velles ja no ens serveixen, plorar perquè faldilles, permanents i mitges han quedat antiquades i la societat ha canviat; o bé, il•lusionar-nos amb l’esperança del triomf del Regne de Déu arrelat en aquest món on l’Església hi caminarà amb sabates noves, amb faldilles que estan al dia i una permanent que es faci admirar als nostres dies. Una església que és la mateixa, però mudada amb un vestit nou. Com les primeres comunitats, mirem el futur, mirem endavant confiats que l’Esperit Sant està en mig nostre. Vingué l’Esperit Sant damunt de l’Església naixent, en forma de llengües de foc i la fortalesa del seu llenguatge plantà les arrels de la primera comunitat creient.
Si portem l’esperança al cor i l’alegria als nostres ulls, vol dir que el triomf de Déu també arrela en mig nostre.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
