|
Id: 139 | | Titol:Franisco Salvia Tarragó
|
2007 04 13 Francisco Salvia Tarragó
TOTS ELS SEUS CONEGUTS ES MANTENIEN A DISTÀNCIA MIRANT-S’HO.
Era divendres, divendres sant. La processó del silenci recorria els carrers de Bellvís; dins la fosca nocturna, sentíem el ritme dels tambors, i les veus femenines de la coral entonant: Jesucrist la passiò vostra ajudeu-me-la a cantar: des de l’ombra nocturna hi havia rostres de dones mirant el pas del Crucificat, emocionades, amb les llàgrimes al ulls; hi havia persones darrera els vidres, silencioses presenciant silencioses la processó del silenci. La Verònica portava el rostre de Crist pintat en un drap.
També la processó del silenci la fa Crist encarnat en els vellets, en els malalts, en els invàlits; la processó del silenci va començar quan començaren els sofriments del primer home; l’home va patint damunt la terra i Déu calla; els innocents, els infants, els vellets sofreixen…i de vegades, ens preguntem: Si existeix Déu, si Déu es tan poderós com diuen, si Déu ens estima…per què no parla, al menys alguna vegada? Per què no ens diu el sentit del sofriments humà? ¿Per què no ens deixa entendre l’origen i la finalitat del sofriment? ¿Perquè som tan vulnerables als misteris de Dolor? El silenci de Déu ens enfonsa en un mar de dubtes! Si Déu parlés, ens ajudaria a creure en ell, a fiar-nos d’ell, fins i tot ajudaria a suavitzar els sofriments, si sabessin el perquè ens cal sofrir…Si només sabessim el perquè…!
Però possiblement Déu ha parlat, i nosaltres ni ens en enterem i fins i tot, podem assistir a una processó del silenci, com si fos el record d’un esdeveniment de segles anteriors, i oblidem que Déu camina silenciós en mig nostre, perque cada u de nosaltres és imatge de Déu…La Verònica portava el rostre de Jesús pintat en un drab; però el nostre rostre és el rostre de Crist, perquè l’Encarnació misteriosa continua en els nostres membres, sotmesos al dolor però destinats a la Glòria eterna. Miravem la Verònica caminant pels nostres carrers de Bellvís, i de fet, cada u de nosaltres, és una Verònica, caminant per la vida, amb el rostre de Crist gravat en el nostre.
Déu ha parlat resuscitant el seu Fill! És la resposta sagrada al sofriment humà; és aquesta la Paraula de Déu, clara, segura, eterna: és la paraula que no ha fet soroll; és la paraula i al mateix temps és el silenci.
I fixeu-vos en les coincidències que ens fan semblants amb Crist. El fill del Francisco, resumia la vida del seu pare així: “Ha estat un home que no ha fet sorolls, ha treballat tota la vida en el camp, sense fer parlar mai a ningú”… Ho deia el fill, el qui més pot coneixer el pare.
Potser, caminant per aquesta vida, potser el mateix Déu està fent la processó del silenci dins el meu cor…i jo no en soc conscient! Potser jo sóc la Verònica sense draps, perquè el meu rostre, és el rostre de Crist; potser jo busco amb els ulls l’espectacle en l’exterior, en els carrers, i és dins el meu cor on tot un Déu camina amb mi, el Déu en silenci, perquè ell, el Déu etern, ja ha ens ha donat la seva Paraula, i després de la Paraula ens quedem en el silenci, perquè, sense sorolls, la Paraula sigui més clara.
Donem les gràcies a les mans femenines que han aixugat el rostre del Francisco, que l’han mimat en l’estat de coma, que l’han acariciat en l’agonia. Les ultimes paraules, les últimes carícies que el Francisco ha sentit expressaven la intensitat de l’amor dels familiars. Que la Paraula que es fa silenci, sigui Vida per tota una eternitat.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
