|
Id: 136 | | Titol:Aquell noi de Bellvís
|
2007 03 18 Qua 4
AQUELLS QUE VIUEN EN CRIST SÓN UNA CREACIÓ NOVA
Aquesta paràbola del fill pròdig, podem interpretar-la fixant-nos en els pecats del fill o bé en l’amor del pare o en l’enveja del germà gran, el treballador, el qui porta el pes de casa, el qui garanteix l’estabilitat i seguretat del patrimoni pairal.
Abans, se solia remarcar l’enyorança i el penediment del fill que abandona l’heretat paterna. Aquell noi de Bellvís no havia estat mai a Barcelona i hi arribava amb les butxaques plenes i anava repetint: “Barcelona és bona si la bossa sona”; i dinars i sopars entre el “Ritz” i “Les 7 Portes”; i cabarets, i night-clubs, i puti-clups, una nit sí i l’altra també…I “Barcelona és bona si la bossa sona”…però quan la bossa deixà de sonar, és quan vénen els mal de caps i els mals de ventre…! I ¿què farem? Ah, si pogués tornar a Bellvís…!!!
I un dia cap al tard, arriba caminant pel camí de Vallfogona, cap el Tossal…es va fent fosc, els cotxes passen rabent pel revolt del cementiri…ningú no el coneix…Però en arribar a les primeres cases, el pare, des del balcó estant,…”Caram, aquell captaire té el caminar del meu fill, però no pot ser…és un captaire”. El pare baixa per assegurar-se’n, i, com més s’hi atansa, queda més convençut que és el seu fill, canviat de dalt a baix!...El pare corre amb els braços oberts…i mai li pregunta: Nen, Què n’has fet del meu diner, fill meu?
Si Jesús volia contar la grandesa dels pecats, potser el pare hauria preguntat: “Què n’has fet dels diners? Com te’ls has gastat? No portes cap factura? Ets una desgràcia! No puc fiar-me de tu! I no sents vergonya de tornar a Bellvís com un pòtul! Què diran els teus companys? Tots s’hi faran un panxó de riure, pobre desgraciat…au, vinga, a treballar amb el teu germà gran! Quina vergonya davant de tota la gent!”
Però, segons Jesús, el pare no fa cap pregunta. Per què? ¿Què li importa al pare saber on han anat a parar els diners? Li importa el fill! Val més el fill que tots els camps junts, que tot el patrimoni plegat!
Diguem-m’ho amb paraules ben clares: És més gran l’amor del Pare que totes les entremeliadures que hagi pogut cometre el fill.
El germà gran porta el pes de tota la casa: ara netejar els bedells, ara és hora de munyir i faig pudor de vaques; ara és hora de llaurar, i després curronar, ara una vaca no les té totes…i ¡ara torna aquest capcigrany del meu germà de les mans foradades! ¡dona que veu, dona que empaita…! Aquest germà, com més lluny de la camisa, millor…és la desgràcia de casa, i la riota de tot el poble”.
Aquí hi ha tota la rectitud del món, però no hi ha ni una gota d’amor! Cumpliment al peu de la lletra per tirar en davant, vaques i bedells, les granges i les terres; el germà gran és guanya el pa de cada dia amb el suor del seu front, però el petit va néixer amb un os a l’esquena…No és bo per a res: ni per treballar al camp o a la ciutat!
A través d’aquest exemple, ens adonem d’una mena d’Amor i Misericòrdia que ens envolta, un Amor que acluca els ulls a totes les nostres febleses; una mena d’Amor i Misericòrdia sense cap condició, una mena d’Amor i Misericòrdia que es posa una vena als ulls i tot un Déu amb els ulls tapats, com si jugués a la gallina cega, només veu i somnia cada u de nosaltres, tal com som. Perquè és Amor infinit, perquè és Amor in-imaginable, ens pot perdonar.
I quan nosaltres sentim aquesta enyorança de Déu, quan sentim, al paladar de l’ànima, l’agror de les passions que ens fan anar de bòlit, l’enyorança d’aquest Déu ens fa seure i pensar “com podria tornar a experimentar la seguretat d’infant als braços del Pare”…És l’inici del retorn: és viure amb l’enyorança de Crist; és viure com si fóssim una nova creació; és viure diferent de la gent del món. És tornar als inicis de la nostra vida, i viure-la d’una manera diferent, d’una manera nova. Que ens hi ajudi la força de l’esperit sant.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
