|
Id: 135 | | Titol:Amor als signes
|
2007 03 04 Qua 2
MIRA EL CEL I POSA’T A COMPTAR LES ESTRELLES
El doctor Sebastià Serrano, un dels fills més il•lustres de Bellvís, ha escrit un llibre que es titula “Amor als signes”. En un altre llibre “El regal de la comunicació”, hi ha un capitol titulat: Una missatgeria ben especial”. La Bíblia és això: una narració de tots els signes d’Amor que Déu ha donat als homes; la bíblia és la història de la missatgeria divina des que la criatura humana té ús de raó.
Mireu com contesten els herois bíblics davant la crida de Déu: “Mira el cel i posa’t a comptar les estrelles, així serà la teva descendència”. D’es d’aquell moment Abraham mirava els estels amb simpatia: amor al signes. Abraham pensava: Mira, cada estrella serà com un fill meu. Amb quina alegria Abraham mirava les estrelles, cada estrella era un signe d’un fill futur…Però, Sara la seva dona era estèril.
“Però les paraules, el vent se les emporta”, rumiava el vell Abraham. I pregunta: “¿Quina garantia em doneu? Déu meu, no m’aixequeu pas la camisa? ¿No em doneu pas gat per llebre? Es molt més facil dir “compta les estrelles”, que comptar-les. Quin senyal em doneu? ¿Com ho sé que em diueu la veritat i no m’enganyeu?
Recordeu quan Noé sortí de l’Arca: Noé no les devia tenir totes. Quan veia un núvol ja se li posava la pell de gallina i quan li parlava el Senyor, ja se li devien posar els pels de punta. “Noé, no t’espantis. Quan veguis l’arc iris, l’arc de St Martí, recorda’t que Déu estima els homes i no els castigarà mai més”. L’arc iris, com les estrelles per Abraham, són els signes, la missatgeria especial, fent servir el mateix llenguatge del nostre Dr. Serrano.
I Moisés, pasturant pel desert, també demana uns signes, uns senyals, unes garanties per poder demostrar que Déu l’ha elegit per alliberar el poble del Faraó i el senyal és la seva vara de pastor, que com tots ja sabeu , es converteix en una serp.
I el pobre Zacaries amb una barba que li tocava els peus i les babes potser també; l’angel li diu: “la teva dona, tindrà un fill”…I Zacaries, respon a l’angel: ”Voleu dir que no us heu equivocat de porta, bon missatger de Déu?” “Aquí no hi ha clíniques Dexeus, ni reproduccions in vitro…Com puc saber que tot aixó és veritat?” I l’angel un xic sorprès li contestà: “ Ah, caram! No et fies de la paraula de Déu? Et penses que t’estic prenent el pèl? Doncs ara et donaré un bon senyal: Quedaràs mut fins el dia del naixament del teu fill que li diran Joan Baptista.
La mateixa verge Maria, demana: Si jo no tinc marit, com és possible que jo sigui mare? I la resposta de l’Angel ja tots la sabem: L’Esperit Sagrat et cubrirà amb la seva ombra.
I els jueus que no es fiaven del que veien els seus ulls, li preguntaven al mateix Jesús: “Fes un senyal que demostri que tu ets el fill de Déu…fes alguna cosa que només Déu la pugui fer”: I responia Jesús, el meu cos és un signe de que jo sóc fill de Déu: m’enterrareu i al cap de tres dies ressuscitarè…però els jueus, ni els apòstols comprengueren de moment, qué volia dir resuscitar…, ni que volia dir “ser fill d’una mare verge”.
Quan el Dr Serrano ens parla de l’amor als signes, ens adonem que només estimant podem comprendre els proves que Déu ens dóna de la seva presència en mig nostre: Noé, Abraham, Moisès, Zacaries, Maria de Natzaret, els deixeples de Jesús: busquen garanties que la Paraula de Déu fos segura. I tots ells entengueren que la Paraula és la Veritat, és la Força, és la mateixa Acció. La transfiguració és un signe més de la divinitat del Crist. Només les persones que estimen saben veure en les circunstàncies diaries la llum dels estels que ja comptava Abraham.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
