|
Id: 134 | | Titol:Maria Fabregat
|
2007 03 07 MARIA FABREGAT
SI DÉU VESTEIX L’HERBA AIXÍ, MOLT MÉS FARÀ AMB VOSALTRES
Els inicis de la quaresma són també inicis primaverals. La primavera ens invita a caminar pels camins que són com les venes del cor de nostre poble. I aquests dies les persones que camineu per aquests camins plens de llum, i vent i flors no us podeu adonar de les primeres flors que treuen el cap a ras de terra, i donen el seu perfum i els seus colors, olors i la seva elegancia. Les persones caminem per la seva vora i no ens adonem de les meravelles que es vinclen i ens saluden als nostres peus i ens donen el seu perfum.
En els pobles, hi ha persones que són com flors; humils com l’herba del camp, humils com la flor que viu a ran de terra, persones que com flors ens donen perfum. Però és el perfum natural de Déu….en els petits detalls es veu la grandesa de cor. Petits detalls com l’herba al peu del camí, que passen desapercebuts si no tenim els ulls del cor ben oberts.
Petits detalls: en arribar a Bellvís, una de les primeres persones a brindar-se a ajudar-me en el manteniment de les robes litúrgiques, possiblement fou la Maria que ara enterrarem. “Si no es recorda del meu nom, demani per la “brodadora”; jo ensenyo a brodar, i faig manualitats amb l’habilitat dels meus dits”. La Maria copsava la dificultat que suposava per un nou vingut a Bellvís recordar totes les cares i cognoms. Aquesta petita escena, el nom i el renom de la casa, s’esborrà de la meva memòria…Però ahir, en admirar les estovalles de l’altar del Cambril, als peus de la Verge de les Sogues, brodades amb el nom de Maria s’encengué una llum dintre meu: “La difunta és la brodadora d’aquest llençol de núvia, convertit en aquestes magnífiques estovalles”.
Veieu com hi ha persones que donen perfum de Déu amb aquests detalls tan petits i tant eloqüents…
I deia Jesús: “Si Déu vesteix les flors així”...Perquè és l’Esperit de Déu que fa florir noves flors cada primvera i es també el mateix Esperit Sagrat que fa néixer i florir aquestes persones santes que deixen anar perfum de Déu al nostre entorn i nosaltres ni ens en adonem. El tractorista que amb rodes gegantines, i el cruixir metàlic del tractor corre pels camins cap el camp, no s’adona de les flors, ni dels seus colors ni dels seus perfums.
En realitat, el nerviosisme i les frisances per viure i sobreviure, amb la cultura del soroll, ens impedeixen de parlar amb pau amb nosaltres mateixos; ja no tenim temps per entrar dintre del nostre cor i endevinar la presència d’uns dits sagrats que van teixint i brodant la nostra vida.
I es ara, en aquests dies quaresmals, quan meditem en la mort i resurrecció de Crist, i ens preparem per celebrar la Pasqua florida amb el dejuni dels divendres, i amb les llàgrimes als ulls per la mort de la Maria, és ara quan deixem que la paraula de Jesús, entri en el silenci dels nostres cors i ens fa conscients que tots nosaltres som flors teixides i brodades per els dits de l’Esperit Sant. I aquesta veritat és molt delicada com els fils de seda amb que la Maria brodava el seu nom, perquè el seu nom de Maria, adornés per sempre més els peus de la Mare de Déu de les Sogues..
I quan ens trobem al dispensari fent cua pel doctor o l’infermera, o a l’oficina bancària, o a la de correus o fent cua al super, o reunits a Vida Creixent, o amb l’Espiga d’Or, o al Pou de l’or és com si caminessim per la vida per entre rostres al peu del camí, cada rostre és l’obra de l’Esperit Sant que ens broda i ens teixeix amb els seus dits sagrats, encara que nosaltres no en som del tot conscients. L’home esgotat pel treball diari de tractor o capficat pel manteniment de les granges també és fruit de les mans amoroses que no endevinem. És una sort ser de Bellvís i una grandesa ser Cristians. De vegades no endevinem aquesta realitat, com tampoc podem endevinar el nom de cada flor al peu del camí.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
