Homilia 49 de 50 Homilia posterior    Homilia Anterior Id: 153 Titol:Jaume Navés Oró 2008 02 20 Jaume Navés Oró SUPOSEM QUE MENTRE LA COMUNITAT ESTÀ REUNIDA ENTRA UN POBRE AMB UN VESTIT MAGNÍFIC Ens hem reunit per celebrar el misteri de la mort de Crist, de la qual ha participat el nostre germà Jaume. Encara no s’han aixugat les llàgrimes per la mort d’un membre d’aquesta família, quan els ulls es tornen a anegar amb les llàgrimes per un altre. La mort ens impresiona amb una mena de misteri: sembla com si el nostre cor fos incapaç d’acostumar-se al dolor i al dol per les persones estimades. Ens hem preguntat mai si nosaltres som estimats per Déu? Ens hem preguntat mai si Déu ens estima a cada u de nosaltres, posats en aquest món? Com pot ser que Déu ens estimi sense confondre l’un amb l’altre? Com pot ser que Dèu ens estimi si no l’hem vist mai? Com pot ser que als uns el hi carregui unes creus tant pesades? I nosaltres els qui no creiem? I nosaltres, els qui no creiem, quina necessitat tenim de Déu? Nosaltres els qui no creiem, perquè hem de venir al temple a acompanyar els difunts? Nosaltres els qui no creiem, perquè hem de mantenir l’edifici on es reuneixen els creients? Nosaltres els qui no creiem no hem de portar les càrregues dels qui creuen. De vegades la vida pot ser molt cruel no pel qui se’n va, sinó pel qui es queda; i pot ser que la societat descreguda es torni encara més cruel, més inhumana no amb els rics, sino amb els pobres.. Tu que no creus en Déu i ni el necessites i en canvi necessites persones que t’estimin com sant Jaume ens mana; tu que no creus en Déu ni el necessites, però necessitaràs gent que et tracti no segons els anells d’or que portes als dits, no segons els xalets que tinguis a la platja o a la muntanya, si no que et tractin amb la dignitat que mereix tot ésser humà; tu no creus en Déu ni necessites l’església, però serà aquí en l’església que feliçment i sortosament les teves restes mortals seran venerades no per les teves finques, ni per les teves granges, ni segons els jornals de regadiu, sinó perqué el teu cos mortal té la mateixa carn del cos de Crist. I Crist es serveix del cor dels altres per portar caliu d’humanitat al qui se n’ha quedat sense. I és un consol, anant pels camins d’aquesta vida trobar exemples d’entrega meravellosa entre els familiars, entre metges, entre infermeres, en residències, en hospitals i centres de salut on el malalt es acceptat no per l’herencia que deixarà, sinó per la gloria eterna que li pertoca. Potser que quan el cos del difunt és en mig de la nostra comunitat, com ara el Jaume, és quan tots tenim els ulls del cor més clars per veure les coses com són. La mort ens tracta a tots amb la mateixa corona de cendra; però la societat deshumanitzada només es fa amable i riallera quan va de bracet amb els rics. Ja ens ho recorda St Jaume als inicis del cristianisme. Nosaltres donem gràcies d’haver rebut dels nostres pares la fe cristiana que ens invita i ens ensenya a estimar. La societat es torna més violent, més agressiva; necessitem més policia, més presons, ja ningú por fiar-se de ningú. Qui ens ensenya avui a estimar? Quin sindicat, quina televisió, quina escola ens ajuda a estimar-nos? Que Déu ens converteixi en instruments d’amor i de pau i la nostra fe cristiana ens ajudi a consolar-nos els uns i als altres. Jaume d’ara en endavant reposa a la casa del Pare. Anterior Posterior

UNA PASQUA AMB SABATES No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original. Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica. A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor. El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa. És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida. I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó. Felices Pasques

contacta amb nosaltres : jmarquilles@telefonica.net