|
Id: 133 | | Titol:Antonio Pla
|
2007 02 25Antonio Pla
ERA D’UNA VILA I ESPERAVA L’ARRIBADA DEL REGNE DE DÉU
Josep d’Arimatea era d’una vila, era de poble amb totes les ventatges que tenim la gent de poble, i perquè esperava l’arribada del regne de Déu va baixar el cos de Jesús de la creu, l’embolcallà amb un llençol i el va dipositar en un sepulcre.
El Antonio que ara enterrarem també era de poble, del nostre poble de Bellvís; Bellvís el poble amb un sol cor; Bellvís és una sola família perquè tots ens coneixem i tots portem dol quan un membre sofreix una desgràcia tràgica. El plor i el dolor encadena els nostres cors. Verge de les Sogues, lligueu-nos els uns amb el altres, perquè els sofriments d’una família ens uneixin cada dia més, tots junts a les vostres plantes, per sofrir el rerafons misteriós del drama de la creu.
Quines són les ventatges de ser de poble? A l’hora del sofriment tothom ens acompanya. Cau un jove per un barranc al peu de la carretera plena de gel i neu, i tothom durant mesos està pendent i pregant per la seva salut; cau una mare de família d’un balcó, estenent roba, i tot la gent viu amb l’ai al cor, sofrint la mateixa angoixa que els mateixos familiars més íntims De vegades, tenim la impresió que és tots junts estem fent comunitàriament, tot junts, el nostre el viacrucis.
És aquí en mig nostre on es viu de la manera més transparent el misteri de la fe: perquè tots ens coneixem, compartim les alegries i els sofriments i ens fem càrreg de les nostres mancances i la mateixa vida ens ensenya a perdonar-nos si mai creix en mig nostre l’asbarzer de la discòrdia.
Josep d’Arimatea esperava l’arribada del Regne de Déu. Ell voluntariament s’enfilà amb una escala, cap dalt la creu per davallar el cos de Crist. El Antonio que ara enterrarem, també s’enfilà església amunt per reparar els desperfectes de l’edifici a punt de caure i així ha donat la vida, precisament amb una coincidència temporal amb Crist…era un divendres a les tres de la tarda, sí, era un divendres sant, tres dies abans de la Resurrecció pascual. El nostre Antonio morí també un divendres a la tarda, el primer divendres de quaresma i és enterrat el primer diumenge quaresmal, quan els cristians ens preparem per celebrar el diumenge de Rams i la Resurrecció de Crist.
Els origens del mal són obscurs i enigmàtics: Jesús agonitza als 33 anys; el Antonio als 62. Els qui estimaven Jesús, no podien creure el que veien els seus ulls; els qui estimaveu el Antonio, tampoc. Parlem d’un accident laboral. Però tant la gent que viu treballant per les carreteres, com treballant a les granges, o pujant i baixant bastides, a terra o al mar, als boscos tallant arbres o als camps damunt el tractor, l’home continua sent tant fràgil com un nadó nu, a la falda de la mare. La tècnica no ens pot donar una seguretat absoluta, perquè malgrat la força de la nostra intel•ligència, l’home no és amo de la seva pròpia vida, ni del seu propi destí. Si l’home més ric i més treballador, no pot escullir qui seràn els seus pares, ni com seran els seus fills i les seves filles o el seus germans, de la mateixa manera, no podem decidir quants anys viurem, ni quin és el nostre futur. Tots en som plenament conscients que amb el treball, podem edificar edificis nous i reparar els vells que nos’aguanten, però malgrat el nostre treball no podem garantir ni cinc minuts de la nostra salut.
Només ens queda com un consol immens la companyia de la comunitat cristiana de Bellvís. Uns i altres ens ajudem a creure en les promeses de Crist. Si Crist va ressuscitar, nosaltres també. Per això a l’hora de la mort mirem les semblances i circunstàncies entre Jesús i l’ Antonio. Josep d’Arimatea emparrant-se creu amunt per acollir el cadaver del Crucificat. I el Antonio nostre enfilant-se ermita amunt, per reparar l’edifici a punt de caure. Jesús resuscità el diumenge següent. I el Antonio resuscitarà en la pasqua eterna que, ara, durant la quaresma estem preparant.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
