|
Id: 132 | | Titol:Els camins subterranis de la gràcia
|
2007 02 11 Diu6
FELIÇ L’HOME QUE TÉ POSADA EN EL SENYOR LA SEVA CONFIANÇA
Fixeu-vos com el profeta Jeremïes intenta fer-nos comprendre com és l’esperança religiosa. Les persones i pobles que vivim a la plana d’Urgell, podem entendre perfectament aquesta image. El contacte de l’home amb Déu, és com el contacte de les arrels de l’arbre amb l’aigua.
El qui de veritat confia en Déu és com un arbre plantat en terra de regadiu; estén les arrels pels camins íntims i subterranis, amarats de l’aigua que aparentment no es veu. L’arbre no tem els estius calents, les migdiades llargues i xardoroses; s’enfronta amb els vents i les tempestes, encara que els vents i les tempestes poden malmetre els fruits. L’arbre que té aprop l’aigua viu segur i els seus fruits també. És la doctrina de la primera lectura.
En la vida, els homes posem la confiança en primer lloc en el diner, en la família, en els amics, en les institucions, i potser, l’ultim de la llista, sol ser Déu…Quan Déu és la vida, és el braç dret de l’home, com les arrels ho són de la planta.
I ens preguntem ¿Què em passaria en cas d’un accident inesperat? ¿Què em passaria en cas d’una invalidesa absoluta? Que em passaria davant d’un contratemps que m’impossibilités el ritme de la meva vida diària? Pensem: tinc la llibreta al banc, tinc dues targetes de crèdit; tinc un raconet a llarg termini….
I si em fallessin les targetes i la llibreta? Tinc germans i germanes, tinc nebots...Però germans i germanes d’ara no són com abans; solen estar molt ocupats i els nebots encara més ! I en cas d’un maldeventre imprevist? Tinc els amics, tinc el veïns i tinc el mòbil...en un cas d’urgència veïns i amics vindrien a ajudar-me.
Ens hem de refiar dels altres i confiar en els altres com si fossin el meu braç dret…
Però en realitat el nostre braç dret és el mateix Déu i dins el nostre cor hi ha la confiança que el Déu vol el millor per a mi, encara que jo no ho pugui entendre sempre. I la bondat de Déu es presenta per mil camins desconeguts com una aigua subterrània.
Si Déu es amor, creiem que nosaltres som abres regats per l’aigua de amor. Aneu pels nostres camps, camineu per aquests camins que s’estiren entre finca i finca; veureu ara els arbres oberts de braços cara el cel; de tant en tant, trobareu una assèquia, petites canaleres, reguerons, braçals, ramals, petits pantans o basses…els arbres sense aigua no podrien donar fruit, no podrien ni créixer, no podrien florir. I si us poseu ben bé per entre els passadissos dels arbres, encara veureu les instal•lacions del gota a gota; l’aigua potser només l’endevinareu.
És aquesta una imatge perfecta de l’amor de Déu: mireu pels racons de la vostra vida, examineu els vostres pensaments, fixeu-vos en els moviments de la vostra voluntat: totes les inspircions per fer el bé, per fer les coses ben fetes i ben acabades, tots els vostres esforços que feu perquè la casa estigui ben neta, perquè el menjar estigui ben cuit i ben presentat, totes les vostres preocupacions per no ofendre a ningú, són fruit d’aquest Déu que s’ha fet aigua i d’una manera invisible està regant la nostra vida i de fora estant no és veu res.
Quan estem arrelats en Déu quan som conscients que Ell és el nostre braç dret, quan ens sentim joiosament amarats per la pau que regalima la presencia d’un ser totpoderós, present en la nostra intimitat, com l’aigua a les arrels dels arbres; ens sentim segurs, per més que vinguin tempestes exteriors. La glòria d’aquest món és com la dels futbolistes. Una temporada d’èxits i després l’oblit total. Ara, l’esperança del cristià és el contacte íntim amb Déu; no el veiem com l’aigua a les arrels. El fruit serà gaudir després, eternament de la gloria de l’Amor.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
