|
Id: 131 | | Titol: L'Església no és la RENFE
|
2007 02 04 Diu 5
JA QUE VOS HO DIEU CALARÉ LES XARXES
Lluc ens presenta els inicis de la predicació. Per una part tenim les lamentacions de Pere: «tota la nit hem estat tirant les xarxes a un costat i a l’altre; i tota la nit ens hem quedat amb les xarxes buides. Després ha sortit el sol, has vingut tu a predicar...¿vols dir que ara, perquè hi ets tu, vols dir que ara, pescarem res de bo? Tu ets el fill del fuster; tu deus saber com fer anar el ribot, la serra i clavar claus! Jo sóc fill d’un pescador, i conec el meu ofici…i ho repeteixo, tota la nit amunt i avall, xarxes per aquí i xarxes per allà…i tururut…de peix ni un! Però ja que Vos ho dieu!”
És la mateixa història que es va repetint després del famós Concili…”Farem reformes i més reformes: fora sotanes i fora el llatí, però tururut, en els pobles de peix ni un. Podeu tirar xarxes a tort i a dret, al davant o al darrere, a un costat o a l’altre…a l’hora de la veritat què?” I aquesta és la pregunta: A l’hora de la veritat, què?
Entenem-nos. Qui és el pescador? Avui el pescador és Crist! No ho són ni bisbes ni capellans. De qui són les xarxes? Les xarxes són de Crist! I de qui són els peixos d’aquest món revolucionat? Els peixos, també són de Crist! Doncs, si tot és de Crist, si els peixos ja són de Crist i les xarxes també...què hi pinta l’Església en aquest món? Ens hem d’angoixar?
Efectivament, és Crist el pescador i pesca amb la seva paraula pronunciada pels nostres llavis. Les xarxes són l’alé de l’Esperit Sant; quan resuscità Crist d’entre els morts, el seu alé és quedà en mig nostre, i aquest Alé repeteix les paraules de Crist, aquest alé interpreta el llenguatge i ens recorda el significat, aquest Alé és present d’una manera significativa i clara en l’Església. Les paraules són de Crist i ell elegeix els nostres llavis; les xarxes són de Crist però sóm els homes i les dones formant Esglesia la xarxa d’avui; els peixos són de Crist i ell demana una comunió personal, uns llaços d’unió que a través nostre uneixin les persones en Crist.
L’Església és com una mena de senyal de tràfic que no enganya, ni escarmenta: només indica, senyala; un senyal comunitari, és a dir, és una gran multitud de persones batejades barrejades en mig dels homes i de les dones i anem proclamant i repetint amb la nostra vida, les mateixes paraules i les mateixes actituds de Crist: El destí de l’home no és ni la terra ni el mar. La nostra pàtria definitiva és el cel. Aquest és el lletrero de la senyal de tràfic eclesial. L’Església no necessita ni canya ni bastó per fer creure. Amb l’amenaça de la canya i del bastó, com podríem fer festa?
No ens hem d’angoixar ni confondre el regne de Déu amb les sagristies. No ens hem d’angoixar per la persistencia de pecadors dins l’església. Déu ens ha elegit perquè la gent ens miri; Déu ens ha donat el mateix alé de l’Esperit Sant, perquè sapiguem repetir les mateixes paraules de Crist i viure el seu significat, bo i sent pecadors. Nosaltres proclamem que volem ser fidels a Crist i amb la nostra manera de ser, Crist ens farà pescadors d’homes…no diu de tots els homes. L’Església no és un signe obligatori, una xarxa policial, un revisor de la RENFE, per fer pagar el doble si no portem el bitllet: és una invitació a unir-nos entre tots, dretes i esquerres lligats per xarxes d’amor i tots junts reconeixem que Déu ens ha donat el seu Fill, per dir-nos quan ens estima.
Tots estem sotmesos als signes dels temps, del pecat, de la corrupció; no hem de lamentar-nos. Uns temps nous demanen una església renovada. Les xarxes velles, caldrà substituir-les per altres de noves. Però sempre és Crist el pescador amb la seva Paraula. I ell que ens repeteix: Sereu pescadors d’homes”. I no tingueu por, que els peixos són ja meus.
2007 02 04 Diu 5
JA QUE VOS HO DIEU CALARÉ LES XARXES
Lluc ens presenta els inicis de la predicació. Per una part tenim les lamentacions de Pere: «tota la nit hem estat tirant les xarxes a un costat i a l’altre; i tota la nit ens hem quedat amb les xarxes buides. Després ha sortit el sol, has vingut tu a predicar...¿vols dir que ara, perquè hi ets tu, vols dir que ara, pescarem res de bo? Tu ets el fill del fuster; tu deus saber com fer anar el ribot, la serra i clavar claus! Jo sóc fill d’un pescador, i conec el meu ofici…i ho repeteixo, tota la nit amunt i avall, xarxes per aquí i xarxes per allà…i tururut…de peix ni un! Però ja que Vos ho dieu!”
És la mateixa història que es va repetint després del famós Concili…”Farem reformes i més reformes: fora sotanes i fora el llatí, però tururut, en els pobles de peix ni un. Podeu tirar xarxes a tort i a dret, al davant o al darrere, a un costat o a l’altre…a l’hora de la veritat què?” I aquesta és la pregunta: A l’hora de la veritat, què?
Entenem-nos. Qui és el pescador? Avui el pescador és Crist! No ho són ni bisbes ni capellans. De qui són les xarxes? Les xarxes són de Crist! I de qui són els peixos d’aquest món revolucionat? Els peixos, també són de Crist! Doncs, si tot és de Crist, si els peixos ja són de Crist i les xarxes també...què hi pinta l’Església en aquest món? Ens hem d’angoixar?
Efectivament, és Crist el pescador i pesca amb la seva paraula pronunciada pels nostres llavis. Les xarxes són l’alé de l’Esperit Sant; quan resuscità Crist d’entre els morts, el seu alé és quedà en mig nostre, i aquest Alé repeteix les paraules de Crist, aquest alé interpreta el llenguatge i ens recorda el significat, aquest Alé és present d’una manera significativa i clara en l’Església. Les paraules són de Crist i ell elegeix els nostres llavis; les xarxes són de Crist però sóm els homes i les dones formant Esglesia la xarxa d’avui; els peixos són de Crist i ell demana una comunió personal, uns llaços d’unió que a través nostre uneixin les persones en Crist.
L’Església és com una mena de senyal de tràfic que no enganya, ni escarmenta: només indica, senyala; un senyal comunitari, és a dir, és una gran multitud de persones batejades barrejades en mig dels homes i de les dones i anem proclamant i repetint amb la nostra vida, les mateixes paraules i les mateixes actituds de Crist: El destí de l’home no és ni la terra ni el mar. La nostra pàtria definitiva és el cel. Aquest és el lletrero de la senyal de tràfic eclesial. L’Església no necessita ni canya ni bastó per fer creure. Amb l’amenaça de la canya i del bastó, com podríem fer festa?
No ens hem d’angoixar ni confondre el regne de Déu amb les sagristies. No ens hem d’angoixar per la persistencia de pecadors dins l’església. Déu ens ha elegit perquè la gent ens miri; Déu ens ha donat el mateix alé de l’Esperit Sant, perquè sapiguem repetir les mateixes paraules de Crist i viure el seu significat, bo i sent pecadors. Nosaltres proclamem que volem ser fidels a Crist i amb la nostra manera de ser, Crist ens farà pescadors d’homes…no diu de tots els homes. L’Església no és un signe obligatori, una xarxa policial, un revisor de la RENFE, per fer pagar el doble si no portem el bitllet: és una invitació a unir-nos entre tots, dretes i esquerres lligats per xarxes d’amor i tots junts reconeixem que Déu ens ha donat el seu Fill, per dir-nos quan ens estima.
Tots estem sotmesos als signes dels temps, del pecat, de la corrupció; no hem de lamentar-nos. Uns temps nous demanen una església renovada. Les xarxes velles, caldrà substituir-les per altres de noves. Però sempre és Crist el pescador amb la seva Paraula. I ell que ens repeteix: Sereu pescadors d’homes”. I no tingueu por, que els peixos són ja meus.
2007 02 04 Diu 5
JA QUE VOS HO DIEU CALARÉ LES XARXES
Lluc ens presenta els inicis de la predicació. Per una part tenim les lamentacions de Pere: «tota la nit hem estat tirant les xarxes a un costat i a l’altre; i tota la nit ens hem quedat amb les xarxes buides. Després ha sortit el sol, has vingut tu a predicar...¿vols dir que ara, perquè hi ets tu, vols dir que ara, pescarem res de bo? Tu ets el fill del fuster; tu deus saber com fer anar el ribot, la serra i clavar claus! Jo sóc fill d’un pescador, i conec el meu ofici…i ho repeteixo, tota la nit amunt i avall, xarxes per aquí i xarxes per allà…i tururut…de peix ni un! Però ja que Vos ho dieu!”
És la mateixa història que es va repetint després del famós Concili…”Farem reformes i més reformes: fora sotanes i fora el llatí, però tururut, en els pobles de peix ni un. Podeu tirar xarxes a tort i a dret, al davant o al darrere, a un costat o a l’altre…a l’hora de la veritat què?” I aquesta és la pregunta: A l’hora de la veritat, què?
Entenem-nos. Qui és el pescador? Avui el pescador és Crist! No ho són ni bisbes ni capellans. De qui són les xarxes? Les xarxes són de Crist! I de qui són els peixos d’aquest món revolucionat? Els peixos, també són de Crist! Doncs, si tot és de Crist, si els peixos ja són de Crist i les xarxes també...què hi pinta l’Església en aquest món? Ens hem d’angoixar?
Efectivament, és Crist el pescador i pesca amb la seva paraula pronunciada pels nostres llavis. Les xarxes són l’alé de l’Esperit Sant; quan resuscità Crist d’entre els morts, el seu alé és quedà en mig nostre, i aquest Alé repeteix les paraules de Crist, aquest alé interpreta el llenguatge i ens recorda el significat, aquest Alé és present d’una manera significativa i clara en l’Església. Les paraules són de Crist i ell elegeix els nostres llavis; les xarxes són de Crist però sóm els homes i les dones formant Esglesia la xarxa d’avui; els peixos són de Crist i ell demana una comunió personal, uns llaços d’unió que a través nostre uneixin les persones en Crist.
L’Església és com una mena de senyal de tràfic que no enganya, ni escarmenta: només indica, senyala; un senyal comunitari, és a dir, és una gran multitud de persones batejades barrejades en mig dels homes i de les dones i anem proclamant i repetint amb la nostra vida, les mateixes paraules i les mateixes actituds de Crist: El destí de l’home no és ni la terra ni el mar. La nostra pàtria definitiva és el cel. Aquest és el lletrero de la senyal de tràfic eclesial. L’Església no necessita ni canya ni bastó per fer creure. Amb l’amenaça de la canya i del bastó, com podríem fer festa?
No ens hem d’angoixar ni confondre el regne de Déu amb les sagristies. No ens hem d’angoixar per la persistencia de pecadors dins l’església. Déu ens ha elegit perquè la gent ens miri; Déu ens ha donat el mateix alé de l’Esperit Sant, perquè sapiguem repetir les mateixes paraules de Crist i viure el seu significat, bo i sent pecadors. Nosaltres proclamem que volem ser fidels a Crist i amb la nostra manera de ser, Crist ens farà pescadors d’homes…no diu de tots els homes. L’Església no és un signe obligatori, una xarxa policial, un revisor de la RENFE, per fer pagar el doble si no portem el bitllet: és una invitació a unir-nos entre tots, dretes i esquerres lligats per xarxes d’amor i tots junts reconeixem que Déu ens ha donat el seu Fill, per dir-nos quan ens estima.
Tots estem sotmesos als signes dels temps, del pecat, de la corrupció; no hem de lamentar-nos. Uns temps nous demanen una església renovada. Les xarxes velles, caldrà substituir-les per altres de noves. Però sempre és Crist el pescador amb la seva Paraula. I ell que ens repeteix: Sereu pescadors d’homes”. I no tingueu por, que els peixos són ja meus.
2007 02 04 Diu 5
JA QUE VOS HO DIEU CALARÉ LES XARXES
Lluc ens presenta els inicis de la predicació. Per una part tenim les lamentacions de Pere: «tota la nit hem estat tirant les xarxes a un costat i a l’altre; i tota la nit ens hem quedat amb les xarxes buides. Després ha sortit el sol, has vingut tu a predicar...¿vols dir que ara, perquè hi ets tu, vols dir que ara, pescarem res de bo? Tu ets el fill del fuster; tu deus saber com fer anar el ribot, la serra i clavar claus! Jo sóc fill d’un pescador, i conec el meu ofici…i ho repeteixo, tota la nit amunt i avall, xarxes per aquí i xarxes per allà…i tururut…de peix ni un! Però ja que Vos ho dieu!”
És la mateixa història que es va repetint després del famós Concili…”Farem reformes i més reformes: fora sotanes i fora el llatí, però tururut, en els pobles de peix ni un. Podeu tirar xarxes a tort i a dret, al davant o al darrere, a un costat o a l’altre…a l’hora de la veritat què?” I aquesta és la pregunta: A l’hora de la veritat, què?
Entenem-nos. Qui és el pescador? Avui el pescador és Crist! No ho són ni bisbes ni capellans. De qui són les xarxes? Les xarxes són de Crist! I de qui són els peixos d’aquest món revolucionat? Els peixos, també són de Crist! Doncs, si tot és de Crist, si els peixos ja són de Crist i les xarxes també...què hi pinta l’Església en aquest món? Ens hem d’angoixar?
Efectivament, és Crist el pescador i pesca amb la seva paraula pronunciada pels nostres llavis. Les xarxes són l’alé de l’Esperit Sant; quan resuscità Crist d’entre els morts, el seu alé és quedà en mig nostre, i aquest Alé repeteix les paraules de Crist, aquest alé interpreta el llenguatge i ens recorda el significat, aquest Alé és present d’una manera significativa i clara en l’Església. Les paraules són de Crist i ell elegeix els nostres llavis; les xarxes són de Crist però sóm els homes i les dones formant Esglesia la xarxa d’avui; els peixos són de Crist i ell demana una comunió personal, uns llaços d’unió que a través nostre uneixin les persones en Crist.
L’Església és com una mena de senyal de tràfic que no enganya, ni escarmenta: només indica, senyala; un senyal comunitari, és a dir, és una gran multitud de persones batejades barrejades en mig dels homes i de les dones i anem proclamant i repetint amb la nostra vida, les mateixes paraules i les mateixes actituds de Crist: El destí de l’home no és ni la terra ni el mar. La nostra pàtria definitiva és el cel. Aquest és el lletrero de la senyal de tràfic eclesial. L’Església no necessita ni canya ni bastó per fer creure. Amb l’amenaça de la canya i del bastó, com podríem fer festa?
No ens hem d’angoixar ni confondre el regne de Déu amb les sagristies. No ens hem d’angoixar per la persistencia de pecadors dins l’església. Déu ens ha elegit perquè la gent ens miri; Déu ens ha donat el mateix alé de l’Esperit Sant, perquè sapiguem repetir les mateixes paraules de Crist i viure el seu significat, bo i sent pecadors. Nosaltres proclamem que volem ser fidels a Crist i amb la nostra manera de ser, Crist ens farà pescadors d’homes…no diu de tots els homes. L’Església no és un signe obligatori, una xarxa policial, un revisor de la RENFE, per fer pagar el doble si no portem el bitllet: és una invitació a unir-nos entre tots, dretes i esquerres lligats per xarxes d’amor i tots junts reconeixem que Déu ens ha donat el seu Fill, per dir-nos quan ens estima.
Tots estem sotmesos als signes dels temps, del pecat, de la corrupció; no hem de lamentar-nos. Uns temps nous demanen una església renovada. Les xarxes velles, caldrà substituir-les per altres de noves. Però sempre és Crist el pescador amb la seva Paraula. I ell que ens repeteix: Sereu pescadors d’homes”. I no tingueu por, que els peixos són ja meus.
2007 02 04 Diu 5
JA QUE VOS HO DIEU CALARÉ LES XARXES
Lluc ens presenta els inicis de la predicació. Per una part tenim les lamentacions de Pere: «tota la nit hem estat tirant les xarxes a un costat i a l’altre; i tota la nit ens hem quedat amb les xarxes buides. Després ha sortit el sol, has vingut tu a predicar...¿vols dir que ara, perquè hi ets tu, vols dir que ara, pescarem res de bo? Tu ets el fill del fuster; tu deus saber com fer anar el ribot, la serra i clavar claus! Jo sóc fill d’un pescador, i conec el meu ofici…i ho repeteixo, tota la nit amunt i avall, xarxes per aquí i xarxes per allà…i tururut…de peix ni un! Però ja que Vos ho dieu!”
És la mateixa història que es va repetint després del famós Concili…”Farem reformes i més reformes: fora sotanes i fora el llatí, però tururut, en els pobles de peix ni un. Podeu tirar xarxes a tort i a dret, al davant o al darrere, a un costat o a l’altre…a l’hora de la veritat què?” I aquesta és la pregunta: A l’hora de la veritat, què?
Entenem-nos. Qui és el pescador? Avui el pescador és Crist! No ho són ni bisbes ni capellans. De qui són les xarxes? Les xarxes són de Crist! I de qui són els peixos d’aquest món revolucionat? Els peixos, també són de Crist! Doncs, si tot és de Crist, si els peixos ja són de Crist i les xarxes també...què hi pinta l’Església en aquest món? Ens hem d’angoixar?
Efectivament, és Crist el pescador i pesca amb la seva paraula pronunciada pels nostres llavis. Les xarxes són l’alé de l’Esperit Sant; quan resuscità Crist d’entre els morts, el seu alé és quedà en mig nostre, i aquest Alé repeteix les paraules de Crist, aquest alé interpreta el llenguatge i ens recorda el significat, aquest Alé és present d’una manera significativa i clara en l’Església. Les paraules són de Crist i ell elegeix els nostres llavis; les xarxes són de Crist però sóm els homes i les dones formant Esglesia la xarxa d’avui; els peixos són de Crist i ell demana una comunió personal, uns llaços d’unió que a través nostre uneixin les persones en Crist.
L’Església és com una mena de senyal de tràfic que no enganya, ni escarmenta: només indica, senyala; un senyal comunitari, és a dir, és una gran multitud de persones batejades barrejades en mig dels homes i de les dones i anem proclamant i repetint amb la nostra vida, les mateixes paraules i les mateixes actituds de Crist: El destí de l’home no és ni la terra ni el mar. La nostra pàtria definitiva és el cel. Aquest és el lletrero de la senyal de tràfic eclesial. L’Església no necessita ni canya ni bastó per fer creure. Amb l’amenaça de la canya i del bastó, com podríem fer festa?
No ens hem d’angoixar ni confondre el regne de Déu amb les sagristies. No ens hem d’angoixar per la persistencia de pecadors dins l’església. Déu ens ha elegit perquè la gent ens miri; Déu ens ha donat el mateix alé de l’Esperit Sant, perquè sapiguem repetir les mateixes paraules de Crist i viure el seu significat, bo i sent pecadors. Nosaltres proclamem que volem ser fidels a Crist i amb la nostra manera de ser, Crist ens farà pescadors d’homes…no diu de tots els homes. L’Església no és un signe obligatori, una xarxa policial, un revisor de la RENFE, per fer pagar el doble si no portem el bitllet: és una invitació a unir-nos entre tots, dretes i esquerres lligats per xarxes d’amor i tots junts reconeixem que Déu ens ha donat el seu Fill, per dir-nos quan ens estima.
Tots estem sotmesos als signes dels temps, del pecat, de la corrupció; no hem de lamentar-nos. Uns temps nous demanen una església renovada. Les xarxes velles, caldrà substituir-les per altres de noves. Però sempre és Crist el pescador amb la seva Paraula. I ell que ens repeteix: Sereu pescadors d’homes”. I no tingueu por, que els peixos són ja meus.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
