Homilia 28 de 50Homilia posterior    Homilia Anterior
Id: 130
Titol:
2007 01 24 Joaquim 93 anys
AQUEST NO HA FET RES DE MAL
Ens trobem reunits de nou per donar el comiat a Joaquim, en aquesta mateixa setmana de la presentació del C-D de completes: tots ho sabeu molt bé: les solfes estaven escampades, els cantaires grans ens van deixant i s’ha fet un gran esforç entre uns i altres, perquè aquest tresor musical no es perdi en el futur. També el Joaquim guardava un gran tresor històric en el seu cor; ell em confessava que mai havia passat tantes hores parlant amb un capellà, com les havia passat aquella tarda parlant amb mi; i ho deia content i jo li responia, que “era una verdadera llàstima que les seves experiències personals, es perdessin per sempre més, i no les poguessin sentir les noves generacions”.
Un home de pau, en mig d’una guerra; un home que ha viscut amb els productes del camp i la ramaderia; entre mig de carros i parells, entre mig de mules i vaques i conserbava una xispa d’humor i de ironia quan esplicava anèctotes gracioses d’aquells anys quaranta, quan la gent ballava amb la gramola i esmorzava amb una torrada, una arengada i un rajolí d’oli.
Ara estem reunits als peus de la Mare de Déu de les Sogues, per compartir tots junts el dol del poble que perd un dels seus avis. Creiem que el dol compartit agermana les famílies; però també als peus de la Mare de Déu de les Sogues compartim uns llaços més profunds que ens lliguen els cor dels uns amb el cor dels altres. Els homes de camp tant els d’abans darrere les mules, com els d’ara damunt d’un tractor, no solen verbalitzar la fe, no solen parlar-ne per modèstia; els sentiments més profunds, els més íntims els expresem, de vegades amb una llàgrima, amb una abraçada, donant-nos les mans, o amb una corona de flors; en lloc de buscar paraules per comunicar l’emoció d’una separació, busquem un gest que exterioritzi el més íntim que portem al fons de la nostra anima.
Tots junts, ara, al voltant dels familiars del Joaquim, fem com una corona de flors, lligats uns i altres amb el vincle de la fe; i és que tots junts creiem que estimant-nos podem fer un món millor…Què vol dir creure en Déu? Vol dir creure en l’amor; nosaltres no podem canviar el món, però podem convertir Bellvís en una gran família de persones que s’estimen i siguem l’admiració de pobles veïns per la germanor entre nosaltres.
Ara mateix, sou vosaltres els qui parleu amb el vostre silenci, vosaltres amb la vostra presència expresseu aquests sentiments pels quals no hi ha paraules i són un consol, en mig de la tristesa, pels familiars més íntims. La multitud d’amics fa de bon Cirineu i portant la creu entre tots, la càrrega no es tan pesada.
I encara més: al voltant de Jesús hi havia gent molt bona i al voltant del Joaquim també. Aquell bon lladre, proclamava una gran veritat: aquest no ha fet res de mal, aquest és l’innocent, perquè en definitiva Jesús moria lliurement, per fer-nos entendre fins a quin punt un Déu és capaç d’estimar l’home, i l’home tal com és: treballant amb l’arreu i el parell, obrint solcs pels camps, o munyint les vaques o repartint l’aufals a la menjadora o traient fems amb la forca i el carretó. Perquè ser pagés no ha sigut mai pecat, no ha sigut mai un delicte, encara que el món d’avui el tracti com si ho fós. Els avis i àvies que ens queden, com els hauríem d’estimar! Si nosaltres avui anem en cotxe, potser és gràcies a que ells i elles anaven a treballar a peu. Aquests avis són estimats per Déu; aquests avis estimant el treball i la terra, aquests avis no han fet cap mal! Com voldríem que el jovent d’avui tingués el seny de la gent d’abans. Joaquim, reposa en pau.
AnteriorPosterior



UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.





Felices Pasques


contacta amb nosaltres : jmarquilles@telefonica.net