|
Id: 129 | | Titol:Magdalena Mir Aixalà
|
2007 01 23 Magdalena Mir
HE VIST EL SENYOR
Ens hem reunit davant d’aquest altar per acomiadar les despulles mortals de Magdalena que arribava a les últimes hores de la seva vida, mentre aquí el temple, diumenge, glosavem el significat de les paraules de Jesús: Pare en les teves mans deixo reposar la meu darrer alé. Nosaltres recordant aquest fragment de Completes no podíem intuir que la Magdalena clavada a la creu del seu llit, no massa lluny d’aquí mateix, arribava a la seva agonia i en les seves últimes hores de consciencia, en les seves darreres clarors mentals repetia amb els llavis del cor moribund: Pare, en les teves mans encomano la meva ànima. És la súplica que ressumeix el pensament de tots els salms i tots els evangelis. Nosaltres ara, també amb els llavis del nostre cor, repetim aquest acte de fe: Pare, en les vostres mans posem l’ànima i el cos de la Magdalena perquè pugui participar en la festa de la glòria a la vostra presència.
Els noms evoquen persones. En les famílies cristianes encara més. Las primera Magdalena, la de l’evangeli, era dinàmica, diligent, organitzada i valenta. Apareix al voltant de Jesús com la primera que ha vist Crist Resuscitat; la primera que ho anuncia als apostòls; la primera que no té por d’anar tota sola al sepulcre. No us desespereu, apòstols esporuguits, el Crist ha resuscitat, jo l’he vist…
Si la primera Magdalena era dinàmica, també ho fou, mentre tingué salut, la Magdalena que acomiadem; col•laboradora del Carrilet elogiant el digne treball de les persones de pro al poble, cantant l’excelència dels nostres carrers i places i entorns, participant en certàmens literaris; i fixeu-vos quines petites coincidencies; Magdalena la primera que corregué a trucar la porta de St Pere, la primera que va reconeixer Jesús. La Magdalena que ara enterrarem també fou la primera en treure’s el carnet de conduir entre les dones de la seva edat, la primera en obrir-se pas en els treballs casolans arriscant-se en la venda per volta primera dels pinsos sintètics a Bellvís; era la dona que organitzava amb el poder de la seva intel•ligència el treball que culminaria el seu espòs.
Nosaltres, ara encomanem la seva ànima a Déu, perquè la nostra Magdalena segueixi, encara de més a prop, les petges de la mateixa Magdalena dels evangelis, i pugui exclamar: He vist el Senyor i el contemplaré per sempre més eternament.
La mort és sempre una sorpresa, i és sempre la mort dels altres; ens preguntem on és el valor del sofriment: el sofriment del qui sofreix i el sofriment que fa sofrir als altres. Però participant en el calvari de la vida, tots plegats ens tornem més humans; també el nostre poble s’agermana al voltant de la família que va fent el seu viacrucis, i al voltant d’aquest mateix altar, on tot el poble, presenta al Pare del Cel el pa i el vi, el cos i la sang de Crist, i amb el pa i el vi presentem també la vida de la Magdalena.
És aquesta la nostra fe; es veritat que quan pensem en el més enllà després que per nosaltres s’haurà acabat el temps, veiem el futur com des de sota una capa de boira espessa, no ho veiem gens clar, dins d’aquesta boira ens hi perdem, ens desorientem, no sabem endevinar cap camí segur.
Només ens queda la llum de les Paraules de Jesucrist, el testimoni de les primeres comunitats que el van seguir i les paraules de la Magdalena: He vist el Senyor i nosaltres també el veurem. Que aquesta esperança aixugui les llàgrimes dels familiars més pròxims. I tu Magdalena, reposa en pau.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
