|
Id: 127 | | Titol: Mercedes Fernandez Grande
|
2007 01 04 Mercedes Fernandez Grande.
Villalba de los Llanos, Salamanca.
Germans: Els primers de veure Jesús, no foren els reis d’Orient, sinó els pastors; els pastors no vivien a ciutat, vivien al ras, guardant les ovelles, a les afores de Betlem. Els més senzills, són sempre els qui tenen la mirada més clara per veure Déu nascut dins la simplicitat i la pobresa d’una cova, o d’un estable o d’un portal. La gent sempre té la tendència a suavitzar la realitat de la vida. Però la realitat pot arribar a ser molt dura i fins i tot cruel. El mal té infinits viaranys, els més insospitats per arribar a desequilibrar la persona humana. Els pastors foren els primers d’adorar Déu fet home. Els més senzills passen al davant dels reis. La Mercedes amb la seva mort, també.
L’Infant Jesús nasqué en un ambient pobre, allunyat de qualsevol comoditat. Perquè eren pobres no trobaren lloc entre els homes. Pensem en la versió que en fem del naixement de Jesús infant. Com hem suavitzat la realitat!!!: una cova il•luminada; unes palles daurades; una menjadora tota pulcra; un infant somrient, un St. Josep pacient i serè i una Mare Verge tan feliç que no notava el fred, ni la soletat d’una nit de Nadal. La relitat potser era molt més dolorosa, més cruel, més punyent, més dramàtica. La vida de la Mercedes participa dolorosament del drama del mal.
La Mercedes l’enterrem a les vigílies de Reis. Ella possiblement estava més unida als pastors de Betlem, que no pas als reis de l’Orient; ella potser estava més aprop d’aquell Jesús a l’hort de Getsemaní sofrint el drama del dolor, en una nit en què el mal pren formes imprevisibles i inimaginables; ella també ha hagut de sofrir el drama del enigma del mal amb tota una relitat punyent. Tots ho sabem: com més llarga és la enfermetat, més pesada i més profunda la corona d’espines; el mal en el seu misteri inexplicable arriba a ferir les potències espirituals de la persona humana, el mal arriba a desfigurar-nos no solament el nostre cos, sinó també les facultats anímiques amb les quals ens obrim camí per la vida.
Aquesta mort ens fa mirar un camí de calvari. “Pare, si és possible, aparteu de mi aquest calze; però que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra; Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat!” És així com sofria el Crist les ferides del mal, no en una residència, no; Ell penjat a la creu, no tenia on reposar el cap.
Caminant aquest viacrucis, Jesús trobà el bon Cirineu que l’ajudà a portar la creu; trobà la Verònica que aixugà el rostre de Jesús de la sang, pols i saliva.
Estigueu segurs que Déu us recompensarà a totes les persones que en el calvari de la Mercedes també heu fet de bon Cirineu i heu tingut compassió com la Verònica compassiva que aixugà el rostre de Jesús.
El nostre poeta potser il•lumina les arrels del sofriment, quan plorava dient: “Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, quan de tu s’allunya, d’enyorança es mort”. L’enyorança de Villalba de los Campos, Carrascal del Obispo o la Calzada de D. Diego, o de part de l’espós de Mercedes, l’enyorança de Alcaudete, Ventas del Carrizal o del Castillo de Locubín, terres d’alzines a Salamanca i d’oliveres a Jaén, l’enyorança i l’enfermetat formen part d’aquest viacrucis que acava a la vigília de Reis.
Voldríem que aquest comiat portés consol als familiars; voldríem que la fe donés sentit als sofriments i sabem que formant tots plegats un sol cor, podem alleugerir les nostres penes. Mercedes reposa en pau.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
