|
Id: 125 | | Titol:La au és un do de Déu, no del César
|
2007 01 01 Sta Maria
LA PAU SIGUI AMB VOSALTRES
En començar a l’any, totes les comunitats cristianes demanen el do de la Pau. La pau és un do del cel com ho és la llum pels nostres ulls, com ho són les flors dels nostres camps. Els bens més preuats de l’existencia humana són un do de Déu: la salut, la família, el benestar en el poble, la pau.
I així com l’home pot entervolir la llum del sol amb les emisions industrials de fum, i així pot embrutar l’aigua dels rius i contaminar les fonts, així com un ramat de bous i vaques si entra a un hort trinxarant tot el planter, les taules i els caballons, així l’home pot malmetre la pau que Déu ens do.
ETA ha fet esclatar un cotxe bomba a Madrid: dos difunts i 50.000 t ones de deixalles. Això no és viure en pau, és viure en por. Mai s’havia parlat tan com ara de converses a favor de la pau, de renuncia a la violència, els polític s’han mogut; renuncieu a les armes, evitem tota mena de violència, tractem-nos com a germans, com una família de pobles, perquè la peninsula és prou gran i la nostra diversitat lingüística i culinaria i folkòrica és una font de riquesa ben noble i ben admirable!
Sembla que si tots els membres de la mateixa península ens mirem mutuament amb simpatia i bon cor la fesonomia de cada regió no hauria de ser motiu de discordia ni confrontacions, ni motiu de baralles…
I a més, els cristians tenim ben clar que al César li hem de donar les coses del Cèsar; i quan al primer dia de l’any preguem per la pau, preguem perquè l’Esperit Sant il•lumini a tots els polítics del país, perque els homes, com ara els membres d’ETA, poden trepitjar la Pau de Déu com un ramat de bous pot trinxar les plantacions de l’hort. La llengua dels nostres pares, no ens ve de Madrid; la llengua del nostre poble no és una concessió benèvola del Cèsar. I ja ho sabem que el Cèsar pot fer jocs de mans i demanar el dret de parlar català a Brusel•les i prohibir-lo a Madrid. Però si tots els pobles formen una sola família, i si tots ens hem d’estimar per garantir la Pau, els qui parlen en nom del Cèsar des de Madrid, no ens podrien desitjar un feliç any nou en català com a mostra de bona voluntat? Seria només un petit detall.
Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat; si us estimeu els uns als altres, el món coneixarà que sou deixeples meus. Us deixo la pau; jo us dono la pau. Jo no us dono la pau com la dóna el món. La pau del món necessita policia, guarda civils i mossos d’esquadra; la pau de Déu es basa en estimar-nos tal com Crist ens ha estimat. I aquest Crist s’ha fet home, ha menjat, ha begut com els homes, ha parlat com els homes: perquè l’amor ens acosta els uns als altres amb simpatia, amb una ampla rialla als llavis i un cor obert de bat a bat.
Dins la família, com demostreu el vostre amor? Ara una petita carícia! Ara un petonet inesperat, ara una rialla, ara una floreta a cau d’orella, ara una festa dissimulada però tendra, ara una mirada llarga com els artistes de cine! Els qui manen, en lloc de tirar-se els plats pel cap, ¿no podrien donar-se algunes mostres d’amor, en nom de la pau? O es que abans de donar-se un petonet, el pare, la mare i els fills i filles feu votacions?. Els qui s’estimen no conten el petons! El llenguatge de l’amor i de la pau és un teixit de gestos humils, tan senzills com un somriure, com desitjar-nos un feliç any nou en la llengua de casa! Però aquesta tendresa de cor, no és la del César; és un do del cel. Per això demanava el poeta: Oh cels deixeu caure la vostra rosada i la pau florirà en aquest món. Feliç any nou.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
