|
Id: 123 | | Titol:Adolfo. Els Arcs
|
2006 12 15 Adolfo
FIXEU-VOS COM CREIXEN LES FLORS
Germans: qui sap si l’Adolf Renyé, durant els anys de la seva vida, havia vingut mai a peu, una setmana de Sta Llúcia, des de Borrapicat, aquesta serra amb el serrell de pins al front, fins Els Arcs? Qui sap, si algun dia d’aquests, quan la boira embolcalla tota la nostra plana, l’Adolf baixant de la serra per la Torre Ratera, per les Planes, per Torre Ventura, havia contemplat aquest espectacle eloquent: la boira grisa com una capa immensa cubrint les cases dels Arcs, però per damunt de la boira, com una fletxa dreta, s’alça el campanà, com una fletxa senyalant un cel blau! Des d’aquella altura no es veu res més que un immens cuixí de boira i del coixi estant, la punta del campanà senyala el destí dels éssers humans: la glòria del cel!
Potser l’Adolf camiant per aquests camins de terra, camins que han sigut les venes per on corria la vida de la gent del camp, qui sap si l’Adolf tornant de Torre Boada, baixant cap a la Torre Canari, s’havia trobat mai amb el ramat i el pastor, en una posta de sol; el gos obedient al seu amo, les ovelles obedients a la seva veu i el pastor content per tornar amb tot el ramat a casa i l’Adolf alegre i rialler per poder fer petar la xerrada com s’acostuma entre la gent del mateix poble!
Però si us hi fixeu, aquestes escenes que l’Adolf ha pogut viure a aquí Els Arcs, ens recorden a nosaltres les pàgines de l’evangeli: un Crist que ens fa mirar cap el cel, quan la terra és coberta de boires; un Crist que veu en un ramat el misteri visible del que és l’Església en el món.
I durant aquests 78 anys de vida, quantes volades d’ocells l’Adolf havia vist? I quan l’Adolf s’acostava a la granja, potser les mateixes bestioles reconeixien la seva veu i els seus passos…! I és que l’Adolf havia constatat que les bestioles, els bous i les vaques, el gat i el gos de casa, que no tenen inteligencia, pero sense inteligència reconeixen qui és el seu amo! L’Adolf aixó ho havia experimentat! I l’Adolf potser s’havia preguntat una i altra vegada…i l’home que té la llum de la raó, sap reconeixer qui és el seu amo?
I es aquí quan ens sentim envoltats de boira; la nostra intel•ligencia queda coberta de boires com la plana d’Urgell en la setmana de Sta Llúcia! Boires extenses, especes i persistents però la gent dels Arcs, malgrat la boira sabem endevinar on és el campanar; en el centre dels Arcs, el campanar senyala el Cel! I malgrat les boires, els cristians sabem llegir la Paraula de Déu escrita en els nostres camps i en les pàgines de l’Evangeli. Jesús caminava pels camins com l’Adolf i l’Adolf veia les mateixes realitats que Jesús: ocells volant cels amunt..I què deia Jesús dels ocells? El Pare els estima i per aixó els alimenta ! L’Adolf veia algun ramat i algun pastor i potser l’Adolf feia petar la xerrada joiosament amb els seus amics! I deia Jesús: fixeu-vos que content està el pastor quan ha trobat l’ovella perduda amb quina alegria parla amb els amics! I al cel passa el mateix!
El que deia Jesús, els cristians ho creiem, malgrat la persistència de les boires provocades per tantes contradiccions en les relacions humanes! El Pare del cel estima els ocells i els lliris del camp, deia Jesús. Però deia també Jesús, val més un home, un home com l’Adolf que tots els ocells del cel i tots els lliris de la terra junts…Quin consol! Saber-nos estimats, però en mig de boires i dubtes i sofriments.
Que aquest acte augmenti la nostra confiança. La nostra fe no vol dir més claretat. Vol dir més confiança en un Déu que ens estima i que amb la mort arriba la claretat en la glòria del Pare.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
