|
Id: 122 | | Titol:La Nieves de la Raval
|
2006 12 05 Nieves
COM LA PLUJA I LA NEU CAUEN DEL CEL
Germans, ens hem reunit per acomiadar les despulles mortals de Nieves de la Raval, en un temps d’esperança, com són els temps de preparació nadalenca, en la mateixa setmana que celebrem la festivitat de la Immaculada Concepció, en aquesta setmana quan la gent espera l’arribada de la neu a les muntanyes, com els angels esperen l’arribada de la Nieves al cel. Temps d’esperança. Per què? Els profetes esperaven l’arribada del Messies, Maria esperava que la Paraula es fes carn, la gent espera l’arribada de la Neu al Pirineu, els angels l’arribada al cel de l’àvia de Bellvís.
Com la manifesta el profeta aquesta actitud esperançadora i de seguretat? Com ens la fa comprendre aquesta situació espiritual confiança interior? Així com la neu cau del cel i fecunda la terra i la fa germinar així serà la paraula que surt dels meus llavis. La Paraula com la neu realitzarà tot el que jo volia i complirà la missió que jo li havia confiat.
Quina era la promesa més gran donada per la paraula de Déu? quina era la prometença divina? Una Verge tindrà un fill; una Verge serà Mare i aquest Fill triomfarà de la mort; és a dir aquest Fill resuscitarà tres dies més tard del seu enterrament....I què va passar? El poble guardà aquestes promeses escrites per veure si mai serien veritat...I durant segles, segles d’esperança, les llegien a les sinagoges i a les families i anaven passant els anys i els segles...i els altres profetes anaven repetint: Déu complirà el que ha promés; les paraules de Déu són com la neu: la neu cumpleix el seu destí i la Paraula de Déu també...però el poble després de tants anys d’espera començà a desconfiar i quan va arribar el dia de Nadal, només uns poquets van poder comprovar que sí, que La Paraula era com la Neu. La Verge, com un camp de terra, quedà amarada, blanca com la neu silenciosa, i en el seu Si la Paraula fecundà la Carn virginal, i nasquè el qui la gent esperava, recordant que l’anunci del profeta, era una realitat en el ventre d’una noia: verge i mare.
Els noms de les persones indiquen la vocació o l’orientació que els pares ens volen donar el dia del bateig. Fins i tot, l’hora de la nostra mort té molts més significats dels quins nosaltres poguem comprendre. La Nieves de la Raval, és la dona senzilla i anònima, silenciosa com la neu que silenciosa es posa damunt els camps; la neu cau i no fa sorolls; la neu cau i canvia el perfil de les coses, les fa més boniques, les converteix en una mena de somni infantil…Si mirem la qui fou Verge i Mare, és la dona senzilla de Natzaret, anònima, silenciosa com els solcs del camp oberts al cel per rebre la Paraula com la Neu, i sempre en el silenci dels camps amarats, on la paraula de Déu i la llavor de Déu es fan vida en el misteri de l’Encarnació.
La Nieves de la Raval ha estat una dona també així: cent anys de vida a Bellvís; per això l’hem conegut i n’hem parlat: la dona sense sorolls, i quants records podia guardar en el seu cor la Nieves, com la mare de Natzaret! I dins d’aquesta vida silenciosa, Déu s’hi ha fet present amb els sagraments del bateig,-l’aigua que corre pel nostre cap, com la neu fosa pels nostres camps, de l’eucaristia –el pa blanc com la neu-, de la confirmació –en fa valents i clarividents…el temps és gràcia. El temps és una oportunitat per endevinar el misteri de Déu en la nostra vida on ens envolta com la llum. A través dels noms “la Nieves” a través de les dates 5 de desembre, en mig de les esperances “nevarà” el misteri de Déu se’ns acosta, el palpem i esperem que les promeses de la glòria siguin com la neu una realitat per la Nieves que ara enterrarem.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
