|
Id: 152 | | Titol:Emília Piqué Piulats
|
2008 02 10 Emilia Piqué
SI ETS EL FILL DE DÉU DIGUES QUE AQUESTES PEDRES ES TORNIN PANS
Estem reunits per acomiadar les despulles mortals de Emília, aquest primer diumenge de Quaresma. L’Emilia de 90 anys, s’ha anat apagant lentament, i en aquesta llarga agonia d’uns quatre anys, els familiars l’han mimat, l’han vetllat, l’han acompanyat, fent-se càrreg de totes les penúries usuals dels malalts que van perdent a poc a poc les seves facultats.
I es també en quest primer diumenge de Quaresma, quan l’Església reflexiona sobre l’origen, el valor i la finalitat de la vida. Pels creients, la vida és un do del cel; no fou Adam qui es creà a si mateix, ni Adam creà Eva. Més enllà de la vida i de la mort, els creients intuïm la Providència que donarà sentit als nostres sofriments i a la nostra mort.
En els nostres dies, som testimonis de nous debats. És la intel•ligència humana qui ha de dir on comença o acava la vida, deixant al marge tota idea de finalitat, deixant al marge qualsevol valor religiós, apartant la idea de Déu en la construcció de l’univers? Són els empresaris, son els economistes, són els governants qui han d’aclarir el valor de l’existència humana en mig de la glòria de la creació còsmica?
Perquè quan un electrodomèstic de casa s’espatlla, perquè ja es massa vell, i no ens fa cap servei, no tenim cap escrúpol en desprendrens-en. Quan una bombeta s’ha fos, no ens fa cap servei i la canviem. ¿quan el meu cos no pot donar cap servei a la societat, per una enfermetat, per un accident, o per la llei del temps, son els altres els amos de la meva vida?
La vida per nosaltres és un do de Déu, com ho és la presència dels estels al cel, o la primavera als nostres camps, o el somriure de l’aurora cada matí. Els homes som testimonis de la vida, no en som els amos. Els sofriments ens fan més humans i més encara, per nosaltres els sofriments son les balances de la nostra capacitat d’estimar.
Nosaltres, en aquesta eucaristia, donem testimoni de la nostra fe; nosaltres agraïm totes les carícies que l’Emília ha rebut de les mans dels seus familiars més intims; el llit es converteix en una creu i en un altar: una creu on els membres són traspassats pel dolor, i un altar, des d’on els cristians oferim i retornem el do de la vida a Déu Pare de qui l’hem rebut.
Aquestes veritats l’Església les proposa, no les imposa. Creiem que el destí de cada u de nosaltres és estimar-nos com Déu ens ha estimat; creiem que el malalt és el rostre de Crist; creiem que mimant un malalt, acariciant-lo, vetllant-lo i fent-li companyi, estem mimant, acariciant i vetllant la persona de Crist. Tot el que feieu a l’Emília, m’ho feieu a mi, us diran el dia del Judici final.
Que Déu s’apiadi de tots nosaltres. Però, totes aquestes famílies que vetlleu i cuideu els ancians, i us priveu, fins i tot, de la vostra llibertat perquè la mare o el pare, l’avi o l’àvia no quedin ni un instant sense companyia, esteu donant un exemple de com ha de ser la nostra fe en el món d’avui. El dolor, el sofriment ens fa a tots plegats, més humans, més comprensius, més pacients.
Vindrà la primavera, neixeran noves flors als margens dels nostres camps, els cels s’ompliran de llum, i, creients o no creients, som testimonis d’un ordre i d’una vida, d’una glòria còsmica que l’home no ha programat. No en som els amos de l’univers. L’univers canta la glòria de Déu i nosaltres avui també. Ell donarà sentit a la nostra existència. Emilia reposa en pau.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
