|
Id: 121 | | Titol:No és un regne de abionetes
|
2006 11 26 Crist Rei
JO SÓC REI.- VINGUI A NOSALTRES EL VOSTRE REGN
Amics: en la festivitat de Crist Rei heu escollit el dia d’acció de gràcies pels vostres seixanta anys de vida. Parlem de l’any 1946…Què vol dir 1946? Quina relació hi ha entre aquests quatre números i la festivitat de Crist Rei? Contem els nostres anys, a partir de l’any que va néixer Jesús. Jesús és Rei del Temps, marca el dia del neixament de tots nosaltres. Vaig néixer l’any 1946; vol dir que feia mil nou-cents quaranta-sis anys que havia nascut Jesús. Tothom recorda l’any del seu naixement, però no tants recorden que els anys fan referència al naixement de Jesús que marca la història de la humanitat. Jesús és el Rei del Temps, de la història humana.
Si Crist és Rei, nosaltres els cristians demanem que vingui el seu regne. Però ens cal anar amb molta atenció, perquè el Regne de Crist no pot venir per la força de les baionetes ni dels fusells, ni per la força dels vots. Quina mena de regne és aquest ? Ja ho deia el mateix Jesús: el meu regnat no és cosa d’aquest món: no es tracta de saber qui té més fusells, o qui té més tancs, o qui té més avions; no es tracta de saber qui té més vots, no es tracta de guanyar majories, de controlar diaris, ràdios o televisions: el meu regne no és cosa d’aquest món.
Ens cal saber mirar el món en què vivim amb els mateixos ulls de Jesucrist. Jesús no va agafar mai a ningú per les orelles per arrossegar-lo cap el temple! Jesús invitava a fer el bé i no s’escandalitzava quan es trobava amb alguna dona que per comprar pa s’havia de vendre el seu cos!
I avui, encara hi ha molta gent que no ha pogut pair misses i rosaris de col•legis religiosos, gent que miren amb rancunia la seva infantesa perquè estaven obligats a anar a missa per imposició dels pares o dels mestres…I Jesús mai havia estirat les orelles a ningú, ni havia arrossegat a ningú per fer-lo resar al temple o fora del temple!
Vol dir que el Regne de Déu és molt més gran que tots els temples de la terra junts; el Regne de Déu està inscrit en el temps; i precisament dins el temps, en la història i succeció del segles, el Renge de Déu va creixent, sense que els homes el vegin: és el regne de la veritat, el regne de la justícia, el regne de la pau, el regne de la veritat, el regne de l’amor.
Aixó vol dir que ens sap greu quan ens sentim enganyats; la gent quan busca la veritat busca el Regne de Déu, com les plantes busquen la llum solar per créixer, així la gent busca la veritat per viure amb seguretat i alegria i amb plenitut. No volem que ens enganyin, ni que enganyin als nostres amics, o que ens enganyin a tot a l’hora. La mentida trenca el creixement de totes les il•lusions humanes. Quan desitgem la veritat volem que vingui el Regne de Déu.
Igualment el Regne de Déu és el regne de la justícia! I s’ens posa la pell de gallina quan els poderosos d’aquest món juguen a multiplicar fortunes i capital basant-se en les necessitats dels altres. Com deia el profeta parlant dels especuladors dels seus temps: li comprarem unes sandalies noves i així ja li haurem pagat el salari per tots els anys que sigui capaç de treballar. Ara li vendrem un pis i quedaran hipotecats els salaris dels pares i dels fills mentres tinguin vida. Aquest no és el regne de Déu, segur.
El Regne de Déu és el Regne de l’Amor: és una actitud de misericòrdia, de comprensió i benevolença entre els membres de les families; el Regne de Déu és en els nostres cors quan nosaltres sabem aclucar els ulls davant les debilitats del pròxim i sabem donar-li la mà, de tu a tu, com Déu ens dona la mà a cada u de nosaltres.
Els regne de Déu no és cosa d’aquest món, però neix i creix en els nostres cors. I vosaltres que cumpliu 60 anys també voleu que aquest regne vingui a nosaltres, a tots.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
