|
Id: 120 | | Titol:El Regne de Déu no cap als telediaris
|
2006 11 12 Diu 32
HI HAVIA UNA VIUDA QUE RECOLLIA LLENYA.- UNA VIUDA POBRA HI TIRÀ DUES MONEDES DE LES MÉS PETITES.
Quan demanem al Pare del cel: “Vingui a nosaltres el vostre regne” el regne, ve o no ve? ¿S’atansa o cada dia és més lluny? O potser no podem estar segurs de si Déu escolta o no, la nostra pregària!
Segur que si esperem l’arribada del regne de Déu als telediaris, segur que als telediaris no us diran mai: “ja es veu a venir el Regne de Déu!” Si el mateix Jesús deia que el regne de Déu és com una petita llavor de mostassa que va creixent a l’hort…¿vosaltres penseu que els de la tv tenen temps en un telediari, per a dir-nos que al peu del camí, o dins de l’hort hi van creixent flors que ningú no se les mira ni admira?
Exemples de com va venint el Regne de Déu: la viuda recollia llenya i deia al profeta: estava recollint aquests branquillons i anava a coure el pa per mi i pel meu fill. Ens el menjarem i després ens moriem de fam…Ja no tinc més farina al pot; és l’últim grapat que m’hi queda!”
I fixeu-vos en Jesús, allà al temple, com mira a aquesta viuda pobra: Mireu, mireu: hi ha tirat dues monedes de les més menudes: ella ha donat tot el que tenia! Bé prou que ho sabem que el regne de Déu ve sense fer sorolls, però de vegades, voldríem que el Regne de Déu anés precedit dels gegants, amb timbals i trompetes i gralles, com una mena de processó de Festa Major!
Però la vinguda del Regne de Déu és l’arribada triomfal de les coses petites, tan petites que només les podem veure amb els ulls del cor! La persona enamorada de veritat és la primera en veure indicis d’amor que els altres no veuen!
L’altre dia baixava caminant dels Arcs cap a Bellvís, per un indret on hi ha horts. a una i a l’altra banda del camí! La bona dona que caminava al meu davant, em reconegué, ens saludarem i parlarem uns instants! Ella no anava a recollir branquillons, si no que anava a donar un repàs a l’hort! Em mostrà i em senyalava amb la mà, els enciams, les esqueroles, encara quedaven unes quantes tomateres, rengleres de cols, rengleres d’apis i m’invitava a pendre una mata d’enciam!: “culli una mata, aquest enciam és bo i tendre!” Què feia aquesta bona dona? Amb la sinceritat de la seva ofrena, ella es convertia en un senyal vivent i humil, de que el regne de Déu ja és en mig nostre! Ella, com les dones de les lectures d’avui, oferia el que tenia a l’hort! Aneu pels carrers de Mollerussa, de Balaguer o de Lleida! A veure si mai algú us invitarà i us dira: Entri, senyor, agafi tot el que li convingui!
Mai no valorarem prou la grandesa de les coses petites, les de cada dia. Oferim als altres les coses més menudes que tenim: Una rialla, un bon dia! Un quin temps ens farà avui! La viuda de l’evangeli només li quedaven dues monedes! No en tenia més! Nosaltres tenim una capacitat infinita de somriure. A la viuda de Serepta només li quedava l’últim puny de farina abans de morir-se de fam! ¿Què pensava la viuda del temple? Déu m’ho ha donat tot, i jo li retorno tot! Déu m’ho ha deixat, sense cap mèrit meu, jo li retorno agraïda! ¿Què pensava Elies davant la viuda que portava els branquillons sota el braç camí del forn? Déu ens ho pot donar tot i per aixó Déu ens ho pot exigir tot…!
Quan vivim aquesta mena de pau, joiosa i tranquil•litzadora en el nostre cor, vol dir que el Regne de Déu ens està arrivant! Déu ens ho ha donat tot: «Déu disposeu de tot!» Disposeu de la nostra capacitat de dur alegria i de dur la pau i la tranquilitat sigui on sigui.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
