|
Id: 118 | | Titol:LES COMPLETES
|
2006 110 29 Diu 30
FEU QUE HI VEGI
Les Completes són un patrimoni cultural de Bellvís. Patrimoni que es manté amb el sacrifici dels cantors, amb el sacrifici del director, amb les ajudes de les Autoritats. I enguany hem tingut gent que ha vingut especialment per escoltar-les des de Tarragona, des de Barcelona, des de La Seo d’Urgell. Però, què passaria si la gent que ve fos absolutament sorda? Quina impresió s’emportaria? Dirien: “hem vist capellans asseguts davant l’altar; hem vist gent asseguda als bancs; hem vist músics amb els instruments que pujaven i baixaven per les escales del cor. ¿Per aixó hem vingut des de Tarragona? ¿Val la pena fer un viatge a Bellvís només per veure capellans asseguts i vestits de blanc?» ¿Què contestaríem? “Home, si no hi sentiu..., no us cal fer aquest viatge ! De les “Completes” no n’ heu captat res de res, no heu entès res de res».
En canvi, la gent que hi sent, respon: «Quin goig! Mentre tingui vida, repetiré el meu viatge des de Tarragona, per poder sentir aquest tresor musical ! El cor “L’Espiga d’Or, és l’honor de Bellvis”…”Enteneu llatí?” “No. Per desgràcia no entenem el que canten els cantors” Si comprenguessiu el sentiment de confiança en Déu que hi ha en cada paraula, la música, la paraula, la veu, l’harmonia, l’església, el camaril: tot us agradaria més.
És posible una comprensió més profunda i més joiosa del Cant de les Completes si el qui escolta hi sent, i comprèn el llatí i està iniciat mínimament en la música: són predisposicions naturals perquè el goig sigui molt més intens i faciliten poder apreciar millor tot el valor i el sacrifici de la coral “L’Espiga d’Or”.
El mateix ens passa en la celebració de l’Eucaristia: La gent ve i no hi veu. I s’avorreix. “Per anar a veure un capellà que sempre fa el mateix, que sempre diu el mateix, és millor quedar-nos a casa i vetllar perquè la família estigui contenta, unida i ben confiada! De què serveix anar a veure un capellà cada diumenge?” És el mateix problema d’un sord que ve a escoltar les “Completes”. O d’un cec que paga el preu d’una entrada per veure una pel•lícula.
Què demanava aquell cec de Jericó? Senyor! Feu que hi vegi! I quina alegria poder-hi veure, i contemplar el rostre de Jesús i de les altres persones, els edificis, la llum, tot el que ens envolta, quina sorpresa…i què feia el ceguet de tant content? El seguia camí enllà; Jesús anava caminat, i el ceguet, d’un tros lluny, tot content, l’anava seguint, satisfet, sorprés de poder-hi veure! Quina sort poder veure Jesús i seguir-lo encara que sigui de lluny!
En l’Eucaristia, el sacerdot ha de transparentar la divinitat de Crist: la gent ha de veure la persona de Crist; el Crist fet home, el Crist fet carn, el Crist fet veu, el Crist amb una fisonomia concreta. En el pa consagrat, només hi veiem el pa; en el sacerdot només hi veiem un home com els altres, però potser més vell. Darrera el pa blanc, hi veiem, amb els ulls del cor, el cos de Crist; en cada Eucaristia hi hem de veure la presència misteriosa de Crist: Aixó és el meu cos, preneu i mengeu-ne; aquesta és la meva veu, escolteu-me; aquests són els meus ulls, aquestes són les meves mans, aquest és el meu rostre…i en diem Misteri, Misteri de l’Encarnació que començà en Maria i continua en nosaltres, i el misteri és incomprensible, però el misteri també és transparent! Més enllà de l’harmonia de les veus a Completes, podem endevinar una vibració del que és sagrat i misteriós! Com podríem definir la impresió del cant? No és únicament les orelles…És l’esperit que vibra escoltant! I en l’eucaristia, quan tenim els ulls del cor ben clars, sense catarates, quan tenim els ulls del cor com els d’un infant, intuim el misteri, però no el veiem, intuim, presentim, endevinem la persona de Crist que s’ha revestit amb la humanitat del sacerdot…i el sacerdot transparenta Crist i aleshores sí que en l’eucaristia experimentem, ens acostem al misteri! Se’ns obren els ulls!
Fem nostra la pregària del ceguet: Jesús, feu que hi vegi!
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
