|
Id: 117 | | Titol:Quan els polítics cobrin com el jubilats
|
2006 10 22 DIU 29
EL QUI VULGUI SER IMPORTANT HA DE SER EL VOSTRE SERVIDOR
Què vol dir ser servidors dels altres?, què deu vulguer dir ser esclau dels altres? I preguntem-nos si el sacerdoci és una dignitat o és un servei?
Vaig poder viure un cas com un cabàs. En una de les parròquies d’alta muntanya, havíem decidit netejar l’església una vegada els paletes havien acabat el treball de restauració. Algú va insinuar que la tv vindria a fer un reportatge de la capella romànica el mateix dia a la tarda, en què les dones havien convingut escombrar l’església. Que va passsar? Que les bones dones vingueren amb escombres noves, vestides com si fos diumenge o festa major, pintades, no solament els llavis, sinó fins i tot les ungles dels peus. I vinga esperar i esperar…i els de la tele no compareixien! Passaven les hores i es decidiren a posar-se a la feina, escombrar i a treure la pols. I els de la tele…aquella tarda no pogueren venir perquè ja era massa tard i ja no es podia aprofitar la llum solar. Les bones dones, quedaren un xic defraudades, de manera que mesos més tard, a les vigílies de la festa major es va demanar ajuda, per a tornar a fer un repàs…sense la promesa de sortir a la tv., només comparegueren les quatre velletes del poble.
Sortir a la televisió, encara que fos amb les escombres a les mans, ja era una recompensa, era una satisfacció personal i una manera de cridar l’atenció entre les veïnes. Agrada a tothom poder sortir a la tele; després la gent en parlarà i això provoca una mena satisfacció personal, com la satisfacció personal que demanaven els apòstols a Jesús, no sortir per la tele, sino seure l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra en el regne dels Cels.
Fixeu-vos també en el que es diu en els discursos d’aquests dies i els anirem sentint fins el dia 1 de novembre. “Llibres grauïts pels nens de les escoles»; «audífons gratuïts pels vellets de la 3ª edat»; «pisos assequibles a les parelles»; «llocs de treball estables», «pensions més elevades»...i tots voldríem que aquestes promeses fossin una realitat: tothom vol oferir serveis gratuïs als més necessitats; quantes veus prometen serveis gratuïts, però, com que la gent és prou espavilada, la gent també veu que la festa de reis només és pels infants, un cop a l’any. O com deia una dona de poble: Quan els polítics tinguin el mateix sou dels jubilats, aleshores començaré a escoltar-los!
Què ens reccomana Jesús? Jo no he vingut a fer-me servir; jo no he vingut perquè els altres siguin els meus criats, jo no he vingut perquè els altres em votin; jo no he vingut per sortir a la tele; jo he vingut a donar la meva vida per vosaltres; jo no he vingut per governar, com ho fant els governants; els governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos; jo he vingut a servir-vos, sense esperar cap gratificació.!
L’Església hauria de tenir el mateix cor de Jesús o el mateix cor d’una àvia! El net ve a dinar a casa de l’àvia. ¿Verdura? “La verdura no m’agrada!” ¿Peix? “El peix no m’agrada?” “¿Truita de samfaina?” “La tinc avorrida!” L’àvia no pregunta, no es queixa, no aconsella, no jutja: només intenta servir, encara que ja no va tan valenta com abans, i el net ni se n’adona del que suposa fer un altre dinar…és aquesta actitud de servei, anònima, sense recompenses, sense sentir ni el consol de “gràcies”; el noi es posarà a fumar davant de la televisió i totalment despreocupat de l’avia que, tota sola, està rentant els plats a l’aigüera!
Servir com si fóssim esclaus! Servir sense jutjar, sense cridar l’atenció, com Maria servia al seu fill, a Natzaret o a les bodes de Cannà; si ho féssim així, potser l’Església seria més estimada, i més ben vista, com entre els primers cristians.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
