|
Id: 115 | | Titol:¿Casar-se amb un ric boig?
|
2006 10 08 DIU 28
VAIG PREGAR DEU QUE EM DONÉS ENTENIMENT
La noia havia de decidir entre casar-se amb un home molt ric, però que estava un xic tocat del quint pis, o be casar-se amb un noi pobre i ben entenimentat. La noia es queixava a la mare: “Mare, el trobo una mica massa panxut?” “Panxut? Tira, dona! Quan estireu casats, amb els cèntims que té, el farem anar a un gimnàs, li farem passar gana i amb poc mesos el deixarem com un fideu!” “Però, mare, és massa vell!” “Fuig dona, fuig, amb els cèntims que té, el portarem a una esteticienne, i li deixarà la cara d’un Cark Gable!” “Però, mare, si ja no li queda cap cabell al cap…” “Per això has de patir? Amb els cèntims que té, li farem un trasplant de cabells que el deixarem amb una melena com si fos un Ronaldinyo!” “Però, mare, aquest home, té un cargol fluix, està mig tocat de l’ala”…”Millor, dona, millor, amb els cèntims que ell té, el tancarem a un sanatori i tu seràs la mestressa de totes les seves finques i propietats!” Però la noia pensava: Prefereixo un xicot ben entenimentat, que no pas un cap verd per més millionari que sigui..aquest porta un perdigó a l’ala. ¿Qui tenia raó, la mare o la filla? Hi ha qui creu que amb el diner es pot comprar de tot, es pot arreclar tot: es pot comprar amics, es pot comprar salut, es pot comprar plaer! Però podem comprar el seny? Podem comprar intel•ligència! Podem comprar enteniment! Podem comprar anys, o mesos o dies de vida? El que més necessitem: pares, família, amics, salut, seny ens ho trobem de franc.
Sabem que cada u de nosaltres és un do, un regal, és un obsequi gratuït, una ofrena pels altres. Sabem que és més feliç el qui dóna, que no pas el qui rep; sabem que estimar Déu no vol dir fer genuflexions davant l’altar, o picar-se el pit els diumenges.Estimar Déu vol dir veure Déu en el rostre dels forasters, dels pobres, dels malalts! I tal com Jesucrist se’ns dóna calladament Ell fet pa per nosaltres, així nosaltres, com Crist, ens hem de donar calladament als qui no poden valdre’s per si sols: vellets, malalts, forasters….Veure el Crist en el rostre dels altres! I Tractar el Crist desconegut com el Crist em tracta a mi!
I també hi ha molta gent de bona voluntat amb les mateixes bones intencions del noi de l’Evangeli, gent que diu: “per ser bo, no cal anar a missa: jo no mato, jo no enganyo a la dona, jo no robo a ningú, jo no difamo, jo honro el pare i la mare; aixó ho he fet sempre de petit…Per això no necessito venir a perdre el temps cada diumenge, quan toquen les campanes! Jo no mato, no robo, no faig cap mal, cap altre consell em cal!
Però a tots aquests, Jesús se’ls mira amb afecte i simpatia: Estàs a mig camí: Si vols ser amic de Déu: ves a casa, ven tot el que tens i dóna-ho als necessitats i cuida’t dels necessitats perquè ells els necessitats són el meu cos, la meva sang, la meva eucaristia. Dóna’t tu a ells, com jo em dono a vosaltres, silenciosament, en l’eucaristia”. “Jo el Creador de cels i terra m’he fet home, com tots els homes, tú, fes-te pobre com tots els pobres.
I la gent creu que “això és una bogeria”. Fàcilment donem als pobres les coses que ens fan nosa, la roba usada i així desembrassem armaris i calaixos i calaixeres!.. Donar-ho tot als pobres, així tal com sona? Això és una autèntica bogeria! Aixó és una ximpleria.” Una ximpleria per la gent d’avui; però per Jesús, no. Per això deia Jesús: És més fàcil que un camell de 200 quilos passi pel forat d’una agulla, que no pas que un ric entri en el Regne del Cel. La senyora abans d’anar a dormir feia un petonet al seu Mercedes, el captaire agegut a l’acera a la Plaça Catalunya feia un petonet al gosset que dormia al seu costat dins un cistell de palla. Tothom adora el que té…però és més feliç el qui dóna que no pas el qui rep. Ens falta engrunes de seny, per entendre-ho.
Que l’Esperit Sant ens doni seny, perque necessitem tot el seny de l’univers per encertar en les nostres decisions humanes i religioses
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
