|
Id: 113 | | Titol:Alicia Orta
|
2006 10 07 Alicia Orta
POSA’M COM UN SEGELL SOBRE EL TEU COR
Ens hem reunit per acomiadar les despulles mortals d’Alícia i al mateix temps reflexionar sobre el poder i la força de l’amor. L’amor tal com s’ha manifestat durant 89 anys de vida. L’amor és més fort que la mort: heus aquí la lliçó que ens ha deixat per herència tant pels seus fills i filles, com per a tots els qui l’heu coneguda, l’Alícia que ara enterrarem.
Hi ha gests que són llenguatge, són paraula, que són eloqüents, comuniquen sentiments, gests que donen sentit a tota una existència, malgrat que el nostre cos desgastat pels anys i les enfermetats ja hagi perdut el do de la parla. Ella nascuda a Los Olmos (Província de Teruel) ve amb tota la família a Bellvís. Ella es posa als peus i al servei de la Mare de Déu de les Sogues, ella continua donant testimoni de la seva fe amb el seu servei a les necessitats domèstiques del culte. És aquí a Bellvís on el seu espòs és enterrat i quan la feblesa i l’enfermetat l’obliguen a buscar aixopluc a Linyola, ella demana poder ser enterrada al costat del seu espòs, ben apropet del Tossal, perquè ni la mort pugui separar les despulles. Un gest que ens recorda la llegenda dels “Amans de Teruel” A Terol, fou llegenda, a Bellvís és realitat. Tal com diu El Llibre del Càntic dels càntics”: l’amor és més poderós que la mort.
Fixeu-vos com el llibre sagrat expressa el desigs dels amants: “Posa’m com un segell sobre el teu cor” Amor, estreny-me tant fort damunt del teu pit, que el meu rostre quedi gravat damunt la teva carn. Que jo, sigui el teu tatuatge gravat damunt la teva pell, de manera que ni les penalitats, ni la riquesa ni la pobresa, ni la enfermetat puguin esborrar mai la imatge del meu rostre gravat damunt el teu pit.
I conclou la lectura: Si algú m’oferia tots els bens de casa seva a canvi d’aquest amor, és a dir: si algú m’oferia riqueses, si algú m’oferia pujar el nivell econòmic, si algú m’oferia una escala per arribar als llocs de mando social, sortir a les primeres pàgines de tots els rotatius, sortir com a protagonista de les revistes rosa, o a pel•lícules de Hollywood o a la TV, jo contestaria: Prefereixo més ser estimada pel meu amor, prefereixo més mirar el meu rostre gravat en el pit del meu espòs, que tota aquesta deixalleria que la fama i la riquesa d’aquest món poden oferir-me. Aquest amor sublim a Terol, a Teruel, fou una llegenda: a Bellvís, una realitat.
Penseu per una banda com es van banalitzant les relacions matrimonials. Es va posant de moda els canvis de parella! Els contractes matrimonials a l’ajuntament o damunt l’altar, es fan sobre paper mullat! És més fàcil divorciar-se que fumar-se una cigarreta segons a quins restaurants! Sí, s’ha posat de moda els canvis de parella, però és una moda amarga per a tots: pares i fills. La gent es lamenta de la violència de gènere! Els pobles es manifesten i surten al carrer protestant i expressant el seu condol cada vegada que la sang i les llàgrimes de les víctimes mullen el terra! En som tots testimonis i tots ho lamentem.
Avui, en el dia del comiat d’Alícia, reflexionem sobre la necessitat de l’amor perdurable, “fins que la mort ens separi i encara que la mort ens separi,quan només em quedin les restes mortals, vull estar reposant al costat del meu espós fins a la fi del temps”. Uns pares així són la glória dels seus fills.
Per aixó demanem a la Mare de Déu de les Sogues que mantingui ben units els fills i filles de l’Alícia en l’amor i en la fe que la vostra mare us ha deixat per herència. I tu, Alícia, reposa en pau al costat del teu espós fins que tots ens retrobem a la glòria eterna, promesa pel Pare del Cel.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
