|
Id: 112 | | Titol:Montserrat Niubó Moré
|
2006 10 06 Montserrat Niubó. Els Arcs
LA VOSTRA TRISTESA ES CONVERTIRÀ EN ALEGRIA
Ens hem reunit per acomiadar les despulles mortals de Monserrat a les vigílies de la festa major d’aquí els Arcs; la Monserrat ha mort en la festa de Sant Francesc d’Assís, el sant de l’alegria; els Arcs celebreu la Festa Major que també és la diada de l’alegria de viure junts i estimar junts tot el poble que agermana les famílies. Jesús ens diu: La vostra tristesa es convertirà en alegria.
La Montserrat, amb els seus 88 anys, és exemple de tantes dones de la nostra Catalunya rural, dones domèstiques, elles eren el cor vivent de les cases: treballaven a l’hort i treballaven a la cuina; criaven conills i planxaven la roba; cuidaven els malalts de la família i preparaven els dinars de la fesa major; eren les dones que no se sentien inferiors a l’home; eren les dones que han sabut transmetre els valors de la família als seus fills i familiars, predicant amb el seu exemple: aquelles dones eren la glòria de la família i un motiu d’honor per tots els seus membres. Aquelles dones no se sentien inferiors a l’home, ni volien ser iguals a l’home; eren aquelles dones que se sentien orgulloses de la seva maternitat, ensenyaven el respecte a les coses sagrades, als dies festius, a la llengua catalana a la tradició popular; eren aquelles dones, que sense grans paraules aceptaven el pla de Déu transparent en la natura. Allò que creien no es basava en simples aparences: en el fons de tota relitat hi ha el misteri del destí humà en l’eternitat amorosa d’un Déu.
I cada criatura, amb tots els seus ideals i amb tots els seus treballs, està sotmés als limits del temps; parlem del nostre cos, però el nostre cos no és ben nostre; la salut és un do, és un regal sotmés a la dinàmica del temps, a les enfermetats, a la mort, l’única realitat segura de la nostra existència.
Però aquesta existència ¿té un sentit?. Sí: és un caminar endavant cap un misteri joiós que en diem: amor del Pare. No podem caminar contra el temps. “Me’n vaig al Pare”, deia Jesús. “No sabem del què parla” deien els apòstols. “Quan ens tornarem a veure,-responia Jesús- la vostra tristesa es convertirà en alegria”.
És aquesta l’espenaça que ens dóna Jesús: Quan ens tornarem a veure, la vostra tristesa es convertirà alegria.” Demà dissabte o demà passat diumenge, mireu com els vostres familiars tornaran a casa, Als Arcs, a la Festa Major! Quines abraçades, quina alegria, quina mena de pau interior, tornar a casa, tornar a veure mobles i parets, els familiars i els veïns dins un ambient festiu! Quina felicitat pel pare, per la mare, esperant que soni el telefon per saber l’hora que arribarà la filla a casa!
Així podem imaginar-nos el destí de cada u de nosaltres. Això ho creiem, perquè ens fiem de les promeses de Jesucrist! Tots nosaltres ens trobem com dins d’un tren que és la vida; ens hi trobem; hi ha gent que no sab cap on va aquest tren; hi ha gent que no sab llegir els simbols de la presència divina; el tren va marxant va marxant; per la finestra podem veure, si ens hi fixem, l’ordre de la natura, la innocencia dels infants, la boniquesa d’ocells, arbres i flors ! Perquè les flors són així de boniques? perque els ocells són així d’elegants? Hi ha qui no sap interpretar el llenguatge del sagrat i dubten de si aquest tren va cap a una estació, a un lloc concret; dubten de si la vida té cap sentit.
Nosaltres fem nostra la paraula de Jesús: Quan arribareu a l’estació final de l’eternitat, la vostra tristesa es convertirà en alegria! Ja som a casa: al costat del Pare desapareixen totes les pors i les tristors. És la promesa de Jesús als apostols. És la promesa que tots junys esperem.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
