|
Id: 111 | | Titol:Kick-ki-ri-ki dels periodistes
|
2006 10 01 Diu 26
SI LA TEVA MÀ ET FA CAURE EN PECAT
Aquests dies hem viscut l’esbalot provocat en el galliner dels periodistes i polítics per les declaracions del Papa B.VXI. Naturalment, tothom hi pot dir la seva. El Papa parlava de la relació entre intel•ligència i fe. Déu ens ha donat la llum de la raó per poder endevinar la seva presència en el món: l’acte de fe, va precedit per la llum de la raó, i més enllà de la raó hi ha el misteri. La violència no ens pot portar a Déu. Les paraules del Papa si no s’accepten amb simpatia es poden fer servir per provocar odi, entre uns i altres i per ridiculitzar-lo i treure-li tota mena de credibilitat. I què fan els galls i els pollastres periodistes catalans? Repeteixen el mateix kik-ki-ri-kí de sempre: Les creuades, la inquisició, el descobriment d’Amèrica..com si Cristòfol Colom s’hagués servit d’un estol de frares, monges, bisbes i capellans per a degollar els indis innocents, per robar-los, per exterminar-los!
El mateix ens passa amb l’evangeli d’avui: si no escoltem les paraules de Jesús amb simpatia i amb seny, les podem fer servir per desacreditar la seva doctrina i per desacreditar a tothom qui l’escolta i se la creu. Mireu si en són de violentes les paraules de Jesús: Aquell que allunya de mi un d’aquests petits, valdria més que el tiressin al mar amb una mola d’ase penjada al coll. Si la teva mà et fa caure en pecat, talla-te-la! Si el teu peu et fa caure en pecat, talla-te’l, si el teu ull et fa caure en pecat, arrenca-te’l!
Si a tots els qui escandalitzen els infants els haguéssim de lligar-los-hi una mola de molí al coll per tirar-los al mar, ni tindríem prous pedres a les muntanyes ni prou aigua als fondos marins! I recordeu el testimoni dels mestres espanyols sense diferencia entre escoles públiques o concertdes- d’aquesta setmana, de com la tv està pervertint els adolescents i els pares, de manera que el 50% dels mestres se senten incòmodes i fins i tot agredits dintre i fora de les aules! Anuncis i programes, pel•lícules o culebrons, amb noms que aquí no podem repetir on es barreja violència, sexe i humor…¿m’he d’arrencar un ull tot mirant la tele, m’hauré de tallar la mà o el peu? Com hem d’interpretar aquestes frases de l’evangeli? Què és més racional: arrencar-te els ulls o canviar de canal, o senzillament tancar la tv?
Fem servir la llum de la raó, per interpretar totes aquestes frases de l’Evangeli: Val més que entris al Regne de Déu, el regne de la pau, de la justícia i de l’amor i no et deixis enlluernar per la concupiscència de la vida dels sentits! Enamora’t del regne de la pau, de la justícia, de la veritat i no t’enredis amb les pampallugues que desperteran dintre teu l’última vedette de moda -pit i cuixa primaverals-, l’últim model d’un Mecedes de super luxe que si tu t’hi pots passejar pels carrers del teu poble tothom et farà una reverència al teu pas! Pampallugues: no permetis que els sentits corporals et defraudin i tu en tinguis un desengany.
La difusió de la fe servint-se de la violència és irracional i no es pot confondre el treball de monges i missioners indefensos organitzant hospitals gratuïts i, d’altra banda, els soldats de Bush armats fins a les dents i protegits amb els artilugis balístics més sofisticats. El qui confon la tasca de les monges i les tasques dels soldats no mereix cap credibilitat encara que surti en tots els telediaris del món.
Escoltem amb simpatia el Sant Pare com escoltem també amb simpatia les paraules de Crist. El Papa no necessita vendre diaris: ell desitja la pau al món, la justícia entre els pobles i la veritat per anar pers camins segurs i evitar qualsevol mena de violència.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
