Homilia 47 de 50Homilia posterior    Homilia Anterior
Id: 151
Titol: Lola Salvia Arderiu
2008 02 13 Dolors Salvia Arderiu
PROVARÉ DE PRENDRE LES ALES DE L’AURORA
Estem reunits per acomiadar les despulles mortals de Lola la Canicera.Els familiars han escollit aquest himne d’esperança que canta el destí de la humanitat, un càntic d’esperança que inclou els misteris de dolor juntament amb el misteri de la presència de Déu en el món. El salm menciona l’analogia entre les mans de Déu i les mans que han acariciat el rostre de la Lola en la seva llarga agonia.
“Tu ets el meu destí suprem; l’alé sagrat ompla la creació; tu m’estaves brodant en el ventre de la meva mare; tu has creat el meu interior. Res del meu cos et passa per alt, quan jo m’anava fent secretament, com un brodat per obra els teus dits sagrats.
No puc fugir de la teva presència, tu em penetres molt més que els meus propis pensaments, tu ets més profund dintre meu, més profund que les meves idees i els meus pensaments. Tu m’inundes amb la teva presència sagrada. No puc fugir de la teva mirada, encara que l’aurora em deixés les seves ales. M’estrenys a banda i banda. Has posat damunt meu la teva mà”.
I aquest Déu Omnipresent, no solament s’ha fet pa en l’eucaristia, sino que s’ha fet carn, en la carn dels malalts. Tot alló que feieu a un malalt, per petit que fos, m’ho feieu a mi.
Penseu doncs en les mans amoroses que aixugaven la suor del rostre de la Lola; la rentaven, la pentinaven, li transmetien l’escalfor i la tendresa davant el respecte que provoca la fi de l’existència; penseu en les mans que acariciaven les mans de la difunta; penseu en aquestes mans amoroses que la peixien, suaument quan l’enfermetat anava minant les facultats interiors: tot alló que feieu a un malalt, per petit que fos, m’ho feieu a mi!
Fixeu-vos en la paradoxa del salm: ni que l’aurora em deixés les seves ales, jo no podria fugir de la teva presència, i tu, Déu, Amor Infinit, perquè ets amor Infinit, et fas pa en el pa de l’eucaristia i carn, en la carn d’una malalta crucificada pel Alzeimer.
Aquest misteri de presència divina i sofriment humà, el visquèrem ahir al Tanatori. Els homes, després de les tasques quotidianes del camp, reunits amb els familiars, feren silenci i en el silenci i entre llàgrimes els llavis proclamaren, la pregària que ens fa a tots germans: Pare nostre que esteu al cel.
Tal com va el món d’avui, els creients tenim necessitat de trobar-nos, i manifestar amb veu alta els sentiments més profunds del nostre cor; tenim necessitat de demostrar el nostre condol a la família i amb el gest de la nostra mà quan donem el dol, també ens transmetem l’esperança en aquest Déu totpoderós, creador del cel i de la terra, que sobrepassa els límits del llenguatge humà, i complirà les seves promeses, com les complí en el seu fill Jesucrist. Els homes dels nostres camps, més que el llenguatge de les paraules fem sevir el llenguatge del gest: amb el gest de les mans expressem el que amb paraules no gosaríem dir.
El fet de compartir una mateixa fe, també endolceix el gust amarg de les llàgrimes. El dol i la fe, el dol que l’expresem amb les nostres llàgrimes i la fe que la manifestem amb la nostra presència, ens facin més humans en mig d’una societat que va perdent els valors divins. Lola, que l’aurora et deixi les seves ales per volar cap a l’intimitat del Déu que ens ha creat.
AnteriorPosterior



UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.





Felices Pasques


contacta amb nosaltres : jmarquilles@telefonica.net