|
Id: 108 | | Titol:Estimar fins a morir
|
2006 04 02 Qua 5
US DEMANEM, SENYOR, LA GRÀCIA DE PROGRESSAR CONTÍNUAMENT EN AQUELLA CARITAT PER LA QUAL EL VOSTRE FILL VA ESTIMAR TANT EL MÓN
En aquesta pregària demanem progressar en la caritat, tenint per model l’amor amb el qual Crist estimà el món. I sabem que Crist estimà fins a morir i a nosaltres s’ens invita estimar fins a donar la vida pels altres. Donar la vida pels altres que són la familia, el poble i la societat: estimar suposa portar la creu al coll, i donar el nostre temps, les nostres habilitats al servei de la família, del poble i la família de pobles a casa nostra.
Demanem de progressar continuament en l’amor a la família: amor de parella, amor entre pares i fills, amor entre germans. El diàleg i el perdó ens indiquen el nostre progrés entre home i dona. Quan ens enfadem, quan a casa no es fa el que jo vull, quan el menjar no és com a mi m’agrada; quan acabo de fregar el terra i està encara tot moll i ell no se n‘adona i patxip patxap el terra queda fet una desgràcia, quan ell pren el comandament de la tele i tots els de casa han de soportar les nits de futbol…què vol dir estimar? Què vol dir progressar en l’amor? És l’art d’apendre a dialogar sense que l’un ni l’altre perdin la pau interior, dialogar sense elevar la veu, sense perdre la rialla als llavis, dialogar amb alegria i buscar noves iniciatives.
El diàleg i la relació amb els fills, és complicadíssim en els temps d’avui: Com poden aconsellar els pares quan el noi o la noia, responen tothom fa igual! Quan tornaràs a casa? O, no ho sé, entre 7 i 8. Tots fan igual. On passaràs la nit? Ja ho veurem, a les 7 o a les 8 ja em portaran. La jovenalla no admet consells dels pares. Jo faig com els altres i tots fem igual. Com podem progressar en l’amor? Cedint? Imposant? Dialogant? Estimar és tot un art i els pares es basen en el seny, les seves possibilitats econòmiques i en l’amor natural propi dels pares. Però els pares cristians han de saber confiar en la força del diàleg, i han de saber comunicar als fills el goig de sentir-se perdonats. L’educació i la correcció inclou aquesta experiencia íntimament familiar: l’alegria de sentir-se perdonat pels qui m’estimen i l’alegria de compartir la mateixa fe en Crist i l’Església.
Com podem progressar en l’amor al poble? Naturalment, amor al poble demana prendre part en totes les activitats assequibles, perquè jo com a cristià, em considero un membre vivent de la comunitat. I com a cristià em sento part d’un cos vivent en el qual sóc un membre actiu, mogut per l’alegria de conviure i compartir la vida en comunitat.
I com podem progressar en l’estimació entre famílies de pobles? Recordem el que diuen els bisbes bascs en motiu de la renúncia a la violència de part d’ETA: Tots els ciutatans hem de contribuir a crear un clima social allunyant per sempre el recurs a la violència.
En aquests moments els governants i representants polítics, com a servidors de bé comú tenen a les seves mans una responsabilitat especial.
Monsenyor Jaume Pujol, arquebisbe metropolità de Tarragona s’ha dirigit a l’església catalana en aquests termes: En el record i l’oració per totes les víctimes del terrorisme i compartint els seus patiments, prego Déu que il•lumini els cors i els enteniments i demano a tots els fidels que resin també perquè es pugui arribar a la pau, a la reconciliació i al perdó.»
Donem gràcies a Deu d’aquest signe positiu i esperançador que hem rebut tots de l’anunci de la treva permanent d’ETA. Confiem i demanem a Déu que s’arribi a través d’un diàleg justi generós a tant anhelada pau.Carles, bisbe de Girona.
No ens podem desentendre dels problemes del món, perquè Crist el va estimar fins a la mort.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
