|
Id: 107 | | Titol:Casaldaliga i Eto'o
|
2006 03 12 Qua 2
SI TENIM DÉU A FAVOR NOSTRE QUI TINDREM EN CONTRA
Monsenyor Pere Casaldàliga ha estat guardonat amb el 18è Premi Internacional Catalunya per la seva meritòria tasca entre els més desvalguts, en especial els indígenes i camperols sense terra, amb els que ha col•laborat en la transformació socioeconòmica del Mato Grosso brasiler, segons els arguments del jurat.
Ara ens preguntem, què passaria, si qualsevol humorista de TV3 o periodista, per vendre més diaries i incrementar l’audiència del seu programa, comencés a fer burla del bisbe català, publiqués caricatures per fer riure?…Diríem, per més lliure que sigui el periodista o l’humorista, ha pres una decisió de mal gust….Tothom és lliure, tothom té el dret d’opinar i publicar les seves opinions…això és un dels valors irrenunciables de la democràcria…Però, Pere Casaldaliga és un personatge estimat, és un dels catalans universals, i una de les actituds més nobles, és ennoblir la seva figura i la seva imatge. Casaldaliga és un home i un bisbe estimat per tothom. Fer mofa, fer burla d’una figura així, és burlar-se i mofar-se de tot el que Casaldaliga representa a Catalunya i a Brasil. La mofa a Casaldaliga seria una ofensa als sentiments dels catalans. ¿És possible un humor, una burla sense respectar els límits?
Darrerament es discuteix sobre els drets a burlar-se publicament del fet religiós: les caricatures de Mahoma publicades a Europa converteixen el món en una mena d’avisper de mala estrugança.
També hi ha hagut burles a futbolistes en motiu del seu color. Uns. ho han volgut disculpar, perquè el camp de futbol és el lloc apropiat per l’insult i per la mofa de la gent en l’estat primari. El camp de futbol és el lloc apropietat pel llenguatge més vulgar i més groller. Què va dir Eto’o? S’hauria de tancar el camp, durant un any.
Però, un dels fets dolorosos i incomprensibles, fins a cert punt, és que la TV tingui per norma el llenguatge de les multituds enfollides en el camp de futbol per mantenir la burla continuada i persistent de certs programes humoristics, dins els quals, sempre hi sol haver un ridiculització del fet religiós, amb uns termes propis de la vulgaritat més grollera del camp de futbol.
Quan aquest llenguatge brut es fa servir en una cadena de comnicació nacional ¿quin efecte produeix aquesta mofa pública i constant entre l’adolescència? El pares, ¿com poden defensar els seus fills? Per una part es demana religió a les escoles i per a’ltra banda s’admet, i es consenteix una programació en els espais de més audicència, on sempre hi sortirà alguna al•lusió irònica clara o velada.
Diu St Pau: si tenim Déu a favor nostre, qui tindrem encontra? Tenim en contra els medis de comunicació, els més poderosos en la història de la humanitat. I tornem a imitar la primera pàgina bíblica: Jo, sóc lliure, i no hi ha deus que puguin limitar la meva llibertat i del Déu dels cristians jo en faig motiu d’escarni i me’l passo per on jo vull, sobretot si així puc augmentar l’audiència, fer-me més famós i omplir-me’n les butxaques.
Quina solució va donar Eto’o? Tancar el camp durant un any. Quina solució demanen els països musulmans. La violència, la guerra santa. I els cristians? Ningú no demana respecte pels sentiments religiosos dels avis i avies; ningú no demana que Déu quedi al marge de les burles; ningú intenta definir límits. Estem cumplint al peu de la lletra allò: Si et peguen a la galta dreta, tu prepara l’esquerra. I després?: calla, i torna a preparar la dreta.
Què difícil pels pares de nois i noies de 12 a 18 anys mantenir els vostres fills en la fe cristiana! Però, Déu es a favor nostre, i les generacions joves maduraran i malgrat totes les burles planificades des de TV, comprendran que no es pot amagar ni fer burla de figures com Teresa de Calcuta o Pere Casaldaliga que donen la seva vida per construir un món millor.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
