|
Id: 106 | | Titol:Imatges falces de Déu
|
2002 02 17 Q1
L’HOME NO VIU NOMÉS DE PÀ. (Salm res.)
Durant la quaresma, l’Església reflexiona com podria refer la seva vida de fe. Quina imatge ens hem fet de Déu? Un Déu fascinant per la capacitat de prodigis, o un Déu fascinant per la seva capacitat infinita d’amor? Quines preguntes ens fem de Déu? Com voldríem que fos el Déu dels Cristians? Anyorem un Déu triomfal, aplaudit per les multituds mundanes? Anyorem un Déu totpoderós i que demostri el seu poder davant els nostres ulls? Voldríem un Déu que fos buscat i adorat com el diner és adorat per les multituds? Si us hi fixeu, podríem fer-nos idees falses, i podríem sentir una enyorança d’un Déu fals, d’un Déu que no és el Déu de l’evangeli.
Si quan el Papa visités els negrets pugués dir: “Pedres de l’Africa, convertiu-vos ens pans”; “arenes del desert, convertiu-vos en farina”. I potser s’hauria acabat la fam a l’Africa i tothom proclamaria el Déu dels cristians un Déu bo, i totpoderós i digne de ser adorat per l’home. I si Déu és amor, perquè no ho fa?
I si un dia el Sant Pare, des del balcó del Vaticà anunciés urbi et orbi: d’ara en endavant s’han acabat els accidents a la carretera i en tots els medis de transport i en tots els llocs de treball: ho proclamo en nom de Déu tot poderós....I desapareixessin els morts i els ferits de les carreteres, dels accidents laborals, desapareixessin les catàstrofes de l’aviació...Qui es negaria a creure en Déu? Qui renegaria d’aquest Déu? I si Déu és amor, i si Déu és tot poderós, per què no ho fa?
Responem a les palpentes, entre els dubtes i les inseguretats propis de la fe. Perquè Déu és Amor Infinit no manipula ni violenta ni força la voluntat humana. L’amor de Déu no destrueix la voluntat lliure criatura; Déu ha creat l’home creador; ens ha creat persones lliures mogudes per l’amor i la intel.ligencia a perfeccionar la creació que ha sortit de les seves mans creadores, destinats a trobar la plenitud del sentit de la vida en l’amor; i l’amor continua sent un enigma; amb amor som persones; sense amor som objectes. Quantes queixes dins el matrimoni: em tracta com si jo fos un electrodomèstic; com si jo fos un penjador de roba, o un turmix. Ni l’home, ni l’Església no és un robot, no som cap electrodomestic a les mans de Déu.
Déu Pare és totpoderós davant el cosmos; però el Fill Déu s’ha fet home, en mig dels homes, sense cap signe visible de divinitat o de poder; va renunciar a la seva dignitat divina i humana i perdé tota figura d’home fins a convertir-se en un cuc.
Nosaltres no sabem ser homes i voldríem ensenyar a Déu a ser Déu. Ens hem fet un Déu a la nostra mida, un Déu fora de nosaltres i és el mateix Déu que ha posat el seu domicili dins la nostra consciència; Ell des de la nostra intimitat ens fa sentir llàstima i som nosaltres que convertim les pedres en armes, en bombes i som nosaltres els qui ens volem fer d’amos absoluts del meu cos i dels altres. L’home no és amo de res, ni dels seus membres ni de la seva vida.
La imatge autèntica de Déu la tenim en els evangelis: nascut en una cova, sense cap senyal visible de la seva divinitat, abandonat de tothom en l’hora de la seva mort, cridant: Déu méu, Déu méu, perquè m’has abandonat?
L’Església nascuda en el cenacle de Pentecosta, sense cap senyal visible de divinitat, buscant la senzillesa de Betlem, abandonada de tota mena de poders terrenals, sent la temptació dels exits espectaculars convertir les pedres en pans...si Déu fou clavat a la creu, entre burles i blasfèmies, i la Pasqua passà desapercebuda de les multituds, una església fidel...com ha de ser?: la imatge visible i impotent de Crist camí del Calvari.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
