|
Id: 105 | | Titol:El festeig i el festejar
|
2006 02 26 Diu 8
LI PARLARÉ AMOROSAMENT
Em correspondrà com quan era jove; et faré esposa meva per sempre més. Fixeu-vos com la bíblia compara les relacions entre Déu i la humanitat, amb les relacions de dos nuvis: és el que anomenem un festeig. El festeig entre noi i noia és una imatge entre el festeig que hi ha entre Déu i nosaltres.
Festeig. Que vol dir festejar? Què vol dir fer una festa? Els novios es miren i els seus ulls fan festa. Els novios es donen les mans i les seves mans fan festa. Els novios es petonegen i cada petó és una festa per l’ànima i el cos, quan les relacions són autènticament humanes, és a dir, tan el noi com la noia juguen net, quan l’un no es burla de les emocions de l’altre.
Els que s’estimen posen límits a les seves carícies? Hi ha normes basades en l’amor que delimiten la quantitat de petons? La mare pot estimar el seu nadó tantes vegades com vulgui, o es requereix uns mínims i uns màxims?
Pels jueus, i per moltes tendències religioses, el més important era el cumpliment dels costums, tal com sol passar avui mateix en molts aspectes de la religiositat popular. Pels jueus menjar grans de blat era trencar el dejuni, com anys enrere veure una gota d’aigua era trencar el dejuni eucarístic! Teníen un altre exemple en la butlla de quaresma, sense la butlla no es podia menjar carn els divendres.
Els costums, les tradicions, les normes i després la rutina fan com una mena de màscara carnavalesca del que és veritablement la relació entre Déu i l’home.
Diu el profeta: “li parlaré amorosament”…De que parlen els novios? Doncs, pràctimanent tots ho sabem: ets bonica, ets preciosa, galtes de préssec madur; cada membre de la cara i la figura i la silueta i la manera de riure i de somriure provoquen l’admiració del noi, i la noia se sent cofoia, vol que tot el qui li digui el novio sigui veritat per sempre! I així fins i tot la paraula és una festa, el festeig.
Què passa amb les tradicions i les religions? S’ha de respectar la llei, això no és permés, això no és legal, aixó és il•licit. Això no s’havia vist mai, això és una escandalera...això no és complir les tradicions…on anirem a parar? Aquí hi falta una firma, aquí hi falta un segell! Abans d’anar al llit, heu de fer papers!
Quan dos viuen enamorats quina mena de dejunis els hi farem fer en nom de les lleis, dels costums, de les tradicions, de les normes?
Un amor nou demana una vida nova.
La relació entre ànima i Crist doncs hauria de tenir les mateixes característiques del festeig humà. Hem experimentat l’amor als braços de la mare, o als braços de la nòvia o de l’esposa. Cada experiència amorosa ens ajuda a entendre la relació entre Déu i l’ànima. Quan ens sentim estimats, ens sentim valents, ens sentim segurs, perdem les pors, neix en nosaltres unes noves energies per pendre una actitud nova a la vida. Vi nou ens bots nous. És la força de l’amor. I fixeu-vos com el St Pare comença la seva encíclica: Déu és amor, i Jesús en l’evangeli es presenta com el nuvi, i el profeta Osees parla d’amor eròtic: la conduiré al desert, allà no ens veurà ningú; estarem sols; li parlaré amorosament, a cau d’orella, com dos enamorats amb l’abraçada que gravarà el rostre de l’un en el pit de l’altre.
Potser ens convindria la mateixa actitud de Jesús davant els fariseus: no tantes lleis, no tantes tradicions, ni normes, ni papers, ni segells i veure en l’amor natural entre home i dona, l’amor sobrenatural entre Crist i l’Esglesia, entre Déu i la nostra ànima.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
