|
Id: 104 | | Titol:La lepra i els partits políitics
|
2006 02 12 Diu 6
ES PRESENTA A JESÚS UN LEPRÓS
La lepra i el sida dues enfermetats esgarrifoses per les seves consequències sobre la salut corporal, social. Es demana tota mena de precaucions per no contagiar-se i la persona que sofreix aquesta malaltia és apartada del tracte social per evitar escampar el virus als altres. Creia la gent que únicament Déu o bé el Messies tenien potestat de remediar aquest mal.
Hi ha una altra enfermetat contagiosa; l’avortament; poca gent ho comenta i és una epidèmia que va contaminant al jovent. Una part de la societat aplaudeix el dret a avortar com una prova del progrés i de la llibertat masculina i femenina. (Jo del meu cos en faig el que jo vull. El méu cos és ben bé meu. Ni bisbes ni capellans tenen dret a ficar-hi el nas.)
Les xifres fan pensar, tant a creients com a no creients, als de dreta i als d’esquerra. En un any hi ha hagut 80.000 avortaments legals; l’any anterior es parlava d’uns 70.000; no es parla dels clandestins; per altra part hi ha pensadors que demanen posar més preservatius a l’abast de tothom i així evitar embarassos no desitjats.
La lepra mata; el sida també; i l’avortament? No és una mort? No és un trauma per la futura mare? No és un trauma pels familiars? I no és una càrrega per la seguretat social?
La gent tira papers a terra. Quina solució trobarem per evitar-ho? Això no és cap problema. Com ho solventarem? Senzillament posant més papereres. Posarem més papereres? I si amb més papereeres la gent continua tirant papers per terra ? Posarem municipals passejant-se places amb les papereres a les mans, perquè tothom qui tingui desig incontrolable de tirar papers, ho pugui fer més tranquilament, sense provocar cap molèstia al públic. No hi ha cap més solució? No podríem educar la gent fent-los hi veure que tirar papers, botelles i plàstics per terra, és quelcom de mal gust? No seria millor educar-nos per mantenir els carrers nets? Es pot dir un desig incontrolable? O, és deixadesa?
Tothom està d’acord en el llenguatge per prevenir fer foc al bosc. “Oh, es que en tinc moltes ganes! Tinc un desig incontrolable de fumar i fer foc! Es que anar al bosc i no poder fer-hi foc és atentar a la llibertat! Aquí, en aquestazona de perill, tant si en tens ganes com si no en tens, tothom fa servir el mateix llenguatge: està prohibit fer foc al bosc, encara que el bosc sigui teu; encara que en tinguis moltes ganes, i encara que sigui contra la llibertat del public. No és permés d’encendre focs al bosc ni en les seves proximitats.
Quina diferencia de llenguatge en parlar del dret a l’avortament! Distribuirem més pastilles entre el jovent, distribuirem més preservatius als centres escolars, com si l’ús de la sexualitat humana fos un tema tan superficial com tirar restes de xiclet o papers de caramel per terra.
Aquesta manera de pensar, en la qual el mateix ventre de la mare es pot convertir en un patíbul, aquesta manera de pensar en la qual les primeres sensacions entre mare i nadó es converteixen en relacions odioses, aquesta és una lepra de la qual poca gent en parla. Parlarem de la persecució del castellà a Catalunya per guanyar vots a Madrid, i callarem davant l’epidèmia de l’avortament, la persecució de la vida inocent en el ventre de la mare, igualment per guanyar vots a Barcelona o a Madrid. Si ja en el cor de la mare l’odi és legal, i fins i tot la seguretat social està al servei per perseguir una vida, la seguretat social disposada a exterminar els sants inocents…de qui ens podem fiar?
Una societat que es va contaminant d’aquesta lepra espiritual, qui la pot curar? Avui sí que hauríem de repetir la pregària del bon leprós: “Senyor, si voleu podeu curar-nos”. Ningú no vol una societat encara més violenta, més mentidera, més cruel en la qual el nadó ja ha de tenir por en el ventre de la mare. Els nadons no podem fiar-se ni de les mares, ni de lleis ni dels polítics qui les fan. Només Déu té la potestat de canviar el cor del món. Senyor, ens sentim leprosos, només vós podeu curar.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
