|
Id: 102 | | Titol:2005 01 29 Diu IV
|
LA GENT S’ESTRANYAVA DE LA SEVA MANERA DE PARLAR
És xocant que per una part la gent es molesti i protesti per l’incivisme barceloní. Què vol dir l’incivisme barceloní? Hi ha persones que fan pipí i caca per les parets o al mig de carrer, o trenquen botelles o fan sorolls durant la nit i d’altres gamberrades. Hi ha intervingut l’ajuntament amb noves ordenances i ara es planteja un debat: qui podrà més, una llei municipal o l’incivisme juvenil? I com hi hem arribat fins a aquesta situació caòtica?
I ¿de l’incivisme dels medis de comunicació? Paraules brutes, paraules ofensives als bons costums i sentiments, paraules que degraden al qui les diu i al qui les escolta, la riculització constant del fet religiós o de les autoritats religioses, aquesta degradació verbal no és igualment un espectacle vergonyós com ho és l’espectacle relacionat amb de l’incivisme del carrer?
Una mostra d’incivisme, a Catalunya Radio, El Café de la República” de Joan Barril, és la burla al sant Pare Benet XVI, en motiu de la publicació de la seva primera encíclica: Deus caritas est. ¿Què deia el perdiodista Barril en el seu programa de reflexió sobre les noticies del dia en començar la nit? “Aquells que intentaren cremar a Galileu, ara ens volen prohibir fer l’amor; sempre són els mateixos, i els tenim aquí. Abans els qui no pensaven com ells, els cremaven a la foguera, ara, els qui no pensem com ells, ens condemnen al dejuni sexual”…És una mostra de l’incivisme barceloní en els medis de comunicació. Quan no se sap què dir, la sortida més fàcil és mofar-se, burlar-se del fet religiós, com els passavolants quan tenen caca o pipí es mofen i fan burla de les normes més elementals de convivència.
El Sant Pare parla amb autoritat de la diferència i unitat entre els diferents conceptes d’amor: l’eros, l’amor entre home i dona; filia: l’amor d’amistat pròpia entre amics i els apòstols; i l’agape: l’amor sense egoisme, que arriba al descobriment de l’altre en quan a persona, superant la fase egoïsta dels altres aspectes de l’amor: és l’amor del qui es preocupa de l’altre i s’ocupa de l’altre sense contar el temps o sense fixar-se en les necessitats pròpies. Agape és estimar al altres tal com és i tal com anirà sent.
L’encíclica és una reflexió sobre els diferents conceptes de l’amor entre els pensadors gregs i els primers cristians, una reflexió clara i assequible a tots els públics. I quan un escrit així es motiu de burla, de mofa, per un medi de comunicació públic, el de més audiència, ens adonem de l’amargor que certes persones porten en el seu cor i no dubten en enterbolir l’ambient, ni en ferir els sentiments religiosos. En nom de la democràcia tothom té dret a expresar les seves idees, sigui allà on sigui. Però el Sant Pare no parla ni de prohibicions ni de fer cremar a ningú que no pensi com ell.
Jesús parlava i la gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar; ensenyava amb autoritat. Parla el Vicari de Crist, i és precisament a Catalunya, plena de noms de sants, d’ermites, de Maresdedeu i els medis de comunicació s’ho prenen a tall de conya, ridiculitzat, falsificant el contingut del missatge, i creant un ambient hostil a ls autoritats religioses.
Els resultats de l’incivisme són evidents i es posen de moda primera Barcelona i després a reu de Catalunya: trencar botelles per cap d’any; igualment la burla pública i sistemàtica d’alguns programes de TV3 i Catalunya Ràdio desfiguren la imatge de les persones pietoses sobretot entre adolescents.
Com a resposta a aquests fets, llegim l’enciclica: meditem-la i entendrem millor com Déu ens estima i també donarem gràcies per la claretat i simplicitat del document del St Pare Benet XVI i repetirem com la gent de l’evangeli d’avui: ensenya amb autoritat un aspecte nou de l’amor.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
