|
Id: 101 | | Titol:2006 01 22 JO US FARÉ PESCADORS D’HOMES
|
Hi ha persones que pensen que si avui les esglésies no s’omplen de gent és perquè els capellans no són bons pescadors. I més encara: hi ha gent de tota mena que s’estripa les vestidures perquè estan convençuts que és el mal exemple del sacerdots els qui aparten els peixos de les xarxes de Crist.
Jo us faig pescadors d’homes; no diu jo us faig sants de guix de cap a peus, llestos per estar d’alt d’un altar; jo us converteixo en angelets i volareu pels poblets del bisbat i de tant en tant, com una gavina blanca, us llançareu sobre les onades i arreplegareu un peix i el portareu cel amunt. No ho diu, tampoc, pescareu tots els peixos del mar, convertireu tots els homes del món.
La bona nova és la nova manera de veure i mirar el món on continua l’encarnació del Verb i on l’acolliment de la paraula presuposa un canvi interior de sensibilitats. Allò que resem: L’Angel del Senyor anuncià a Maria és una realitat començada en el passat però continua en el present a través de la disponibilitat eclesial i de cada u de nosaltres. El Verb es va fent Carn; amb la Idea es va gestant l’Acció, però com en el procés natural, el procés de la Gràcia en les nostres actituds és lent, imperceptible, microscòpic. La Gràcia és molt més clara, evident i patent com més inútil sigui l’instrument. Moisès tartamut per parlar amb el Faraó; amb un bastó per obrir camins al mar o fer rajar fonts de les roques.
La Llei de la gràcia continua l’encarnació del Verb avui. És la gratuïtat; no és la llei del pecat o de la feblesa. Simó i Andreu eren més guapos que els seus companys pescadors? Eren més dinàmics? Eren més espavilats? I els fills de Zebedeu havien fet cap mèrit per ser elegits? Havien organitzat cap sindicat de pescadors? Havien estudiat econòmiques o ciències socials? Tenien carrera universitària com Sant Pau?
Ells, igual que nosaltres, com la Verge Maria, com Abraham, com Moisès, no havien fet cap mèrit per ser elegits: és únicament la llei de la gràcia gratuïta. El que sabem és que els apòstols es comportaren com una colla de babaus a l’hora de la veritat; tenien vergonya de estar amb Jesús penjat a la creu, quan les autoritats públiques, li deien: “Au, valent, baixa de la creu. Si baixes aquí al nostre davant, aleshores si que creurem en tu, pobre somnia truites!” Les dones foren més valentes que els apòstols i no tingueren por ni de les autoritats ni dels soldats. Tu ets Quefes que vol dir Pedra, i sobre aquesta pedra… però Pere es comportà com un “gallinetes”.
La llei de la gràcia continua el procés de l’encarnació en el món d’avui. Què li deia Jesús a Tomàs? Au, va, Tomàs, no siguis tan incrèdul, porta la mà i posa-la dins la llaga del pit? “Felip, es lamentava Jesús, tant de temps que hem menjat junts i encara no em coneixes?” Les limitacions humanes no foren cap obstacle pel dinamisme de l’encarnació de la Paraula en el món.
I avui és el mateix. Els capellans tenim mala premsa: que som massa vells, que som massa cridaners, que sempre volem tenir la raó, que sempre ensenyem la cresta, som una colla de pesats, una colla d’antiquats, que en lloc de posar-nos al dia, fem igual que els crancs, cul enrere, que ens agrada festejar als rics…és a dir, cada u té la seva lletania personal.
Però ha arribat l’hora de la llum, i el regne de la llum és com una aurora que no depèn de les limitacions humanes: l’aurora va creixent damunt les tenebres, augmenta la intensitat i no fa sorolls ni traumes, llueix amb més força, silenciosa i incontrolable. Per més pecadors que siguin els sacerdots no poden cobrir ni amagar el sol de la gràcia. La llum és la llum, i neix el sol sense sorolls i només ens falta saber obrir els ulls del cor. És això la bona nova: saber obrir els ulls, alçar els cors i mirar com Déu es va fent home en nosaltres, que som com som.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
