|
Id: 99 | | Titol:2006 01 16 Ciril Sauret FIXEU-VOS EN ELS OCELLS DEL CEL, NO SEMBREN, NI SEGUEN NO TENEN REBOST.
|
Amb aquestes paraules de Jess, voldrem resumir els 92 anys de l'existncia d'una nima que ha passat per la vida volant entre cel i terra. El Ciril ha estat l'ocell que canta la vida i encomana als altres la joia del cant i la joia de la vida; a la seva barberia els infants aprenien les escales i els arpegis al ritme de les estisores tallant el cabell; ell form part de la secci de corda en cant de les Completes, durant moltssims anys; ell disfrutava acompanyant les celebracions litrgiques en els poblets els dies de festa major; ell organitz festivals i concursos; ell va compondre la msica de l'himne del club de Futbol de Bellvs, i cant de comiat als qui marxaven a la mili: el Ball de Quintos. Ell animava les nits de verbena d'aquells pobles arrapadets a muntanya com Grsola i Llus. El Ciril ha sigut ocell que ha passat cantant per la vida, i ha fet gaudir de l'art als qui avui ens dol la seva mort.
La persona del Ciril ens recorda la imatge dels ocells. Qu deia Jess dels ocells?: "no sembren, ni seguen, no tenen rebost ni graner i Du els alimenta". Qui s'atreveix avui a fiar-se de Du com un ocellet alimentat per les mans del Creador... ! Aquesta confiana joiosa, jo sc un ocellet del cel resplandeix en la vida del Ciril.
Imagineu-vos la barberia: al ritme de les estisores un infant lluitant al teclat, fent escales amunt i avall i el mestre corretgint i afeitant: aquest s el gest que demostra l'entrega absoluta al servei dels uns i l'entrega absoluta a l'educaci artstica dels altres. Un gest hum i div digne de S. Francesc d'Asss.
Per a ms, el Ciril era la imatge visible de la relaci entre Du i l'home. El Ciril prenia el violincel, l'afinava i amb l'arquet feia sonar cada una de les cordes, en tots els registres, els baixos i els aguts. Amb la carcia de l'arquet vibraba tot l'instrument, tot l'instrument parlava, no noms un trosset de corda, sin tot l'instrument sencer. I l'instrument per a qui sonava? Sonava per a tothom que s'hi acostava per poder-lo escoltar, i tothom que el sentia es meravellava.
I s ben clar que cada u de nosaltres s com un violincel a la falda de Du; les circunstncies de la vida ens remouen les clavilles i ens fan gemegar per afinar-nos i veure el sentit del sofriment; desprs la m de Du acaricia les cordes del nostre cor, com l'arquet del Ciril les del violincel i la nostra vida s com un cant i forma part del cant de glria de totes les criatures al Creador.
I de la mateixa manera que el Ciril trobava mil ritmes de moda i mil melodies inoblidables en l'instrument i l'instrument sempre era el mateix, aix Du ens parla a cada u de nosaltres en infinits ritmes segons les circunstncies; i cada vida humana s una melodia diferent segons la carcia de Du.
Els llenguatges de Du sn infinits i les claus per poder interpretar la melodia humana incontables. La litrgia i l'assemblea dominical sn com la clau de Sol i la clau de Fa. Sn les formes ms tradicionals i ms humanes per a relacionar-nos comunitriament amb Du, com ara en aquests moments. Per Du que s l'artista suprem t mil claus misterioses, a travs de les quals la vida i els sofriments dels homes formen part de l'afinaci i purificaci per la glria eterna.
Sabem que les emocions esttiques sn com les ales de l'ocell per volar cel a munt; cada fibra de la nostra humanitat s com una tecla fidel a la carcia divina. Ser sant vol dir convertir-nos en un instrument fidel a la m de Du, com el violincel ho era a les mans del Ciril.
Per damunt del cel de Bellvs quants ocells ens han ensenyat a volar confiant en el Pare, el Pare que ens alimenta amb les llavors de la seva Paraula!. Tu Ciril has sigut un d'ells; tu, reposa en pau; nosaltres, trobarem a faltar el teu somriure.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
