|
Id: 98 | | Titol:2006 01 15 ELS ALTRES PECATS QUE L'HOME COMET SON EXTERIORS AL SEU COS
|
Un dels prodigis bblics, tant pels creients com pels qui no ho sn, s aquesta capacitat de predir el futur social, sempre que la societat es va allunyant de Du: estem reproduint al peu de la lletra el drama de rebeldia d'Adam i Eva, el de Cain i Abel i la torre de Babel: s aquest intent de reconstruir una societat on l'home es posa en el lloc de Du: "jo sc l'amo suprem de tot", "jo sc la mida de tot", "i tu Du bblic, Du d'Israel, ets pura fantasia mitolgica"; "no has existit mai, Deu; noms has servit per espantar als ignorants"; "Du, no serveixes per a res; tant s que hi siguis com que no hi siguis". "Ens podem burlar impunement de tu i construir una societat nova sense els mites jueus". "Ja hem esborrat els manaments de Du del cor de l'home i de la societat. Ara, basats en la ra humana, ens farem una torre de Babel millor i ms segura que la divina".
I quan l'home desafia Du, quan l'home es posa en lloc de Du, quan l'home vol ser el jutge del B i del Mal, l'home es deshumanitza, l'home es degrada, l'home es converteix en una fera, l'home es converteix en un llop ferotge de cara a l'altre. Els altres pecats sn exteriors a l'home i degraden l'entorn de l'home, converteixen el Parads terrenal en una jungla inhumana i terrorrfica. Una societat pot convertir-se en una jungla inhumana? No ser una exageraci tpica d'un capell de poble?
Pregunteu-ho als pares i amics del noi assassinat, fa uns anys al Big Ben de Mollerussa; pregunteu-ho als familiars de la indigent cremada a les viglies de Nadal en un caixer automtic; pregunteu-ho als pares del noi assassinat a una gasolinera a la provncia de Tarragona, aquest ms de Gener; pregunteu-ho als pares i amics d'aquest militar que aquesta mateixa setmana mata a trets le seva esposa, la seva filla i se suicda. Sofrim la violncia de genere, i s lamentable i busquem solucions, per sofrim igualment la violncia del pecat, de la qual tots en som vctimes i noms la denuncia St. Pau: Els altres pecats que l'home comet sn exteriors al seu cos, i les conseqencies sn trgiques.
A ms sofrim la violncia verbal prpia dels constructors de la torre de Babel, encara no estem prou escarmentats amb la violncia fsica de Cain: aquestes declaracions de les cpules militars amenaant-nos com si els catalans fossim menors d'edat i si no fem bondat ens tancaran al quarto fosc de les rates; aquestes veus dels tribunals de justcia fent pam i pipa al catal, com si la nostra llengua fes nosa als amos de les balances del b i del mal; amb tot aquest enrenou anem repetint i revivint el drama de Babel: com ms ens allunyem de Du ms ens allunyem dels drets humans, i si fallen les paraules, es busca la fora en els punys: i es torna a recaure en la desconfiana de la llei de la jungla.
El pecat fa furat, diuen en catal. Ens corromp. Com diu St Pau: els altres pecats sn exteriors al cos i contaminen l'ambient; les paraules de les cpules militars i de presidents dels tribunals, no sn bombes, sort n'hi ha, per s que sn virusI com desinfectarem l'ambient?
Un dels prodigis bblics s aquesta capacitat de predir el futur social a mida que l'home es va allunyant de Du.
Els cristians sentim aquesta pregunta: De que us serveix creure? De que us serveix anar a missa? Sou una colla d'antiquats! Com responem ?
Creure ens serveix per veure la misericrdia de Du en la histria humana. Du desprs del pecat es mostra misericordis en Adam, en Cain, en No, en el fill prdig, en el bon samarit.
Esperem que la fora de l'Esperit Sant ens purifiqui de la contaminaci social provocada pels virus d'odi, d'orgull i venjana. Els cristians intentem trobar alegria i esperana seguint, com els apstols, a Crist i aix portar alegria i esperana al nostre entorn.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
