|
Id: 150 | | Titol:Rosa Salvia
|
2008 01 20 Rosa Salvia
De vegades el regne de Déu és com un jardí; unes flors són exaltades i posades per model, tant admirades que fins i tot marquen el calendari i les festes dels pobles. St Sebastià, St Antoni del Porquet, Sta Llúcia. D’altres flors no en parla mai ningú; hi ha persones com si creixessin entre l’herba de la vida, humils, potser allà en un racó del regne de Déu com ho és la nostra plana d’Urgell: flors humils, minúscules com les violetes primaverals, potser embolicades entre mig de fulles de fanàs, potser la nit les rega amb una gota de rosada, i potser el sol les acarícia amb un raig de llum. La gent pot passar pel costat i no s’entera de la grandesa de les flors més menudes, algun infant pot xafar-les amb les rodes de la bicicleta, i la viola humil, silenciosa, només deixa anar una senzilla alenada de perfum, l’infant biciclista no ho notarà.
Quantes persones viuen al nostre costat, en aquests pobles de la plana d’Urgell, i són flors perfumades, flors de les quals potser ni en sabem el nom, persones que són un mirall de la presència de Maria en les narracions evangèliques: la Mare de Déu surt i desapareix com la Rosa mística, la flor més amagada en les profunditats del misteri de l’Encarnació.
Però estem sotmesos a la llei de la vida i de la creació i la Rosa s’ha anat aixugant afectada per la seva llarga enfermetat; els familiars han participat d’aquesta enfermetat que altera la memòria dels malalts i han sigut ben conscients que ni la vida és nostra; la intel•ligència, la memoria i la voluntat, les potencies espirituals de la Rosa, s’han anat desfent com la gota de rosada al migdia; la participació en aquest desenllaç, potser ens fa més humans, potser ens fa tocar de peus a terra, pensant que després de tot, Déu ens acollirà en la seva bondat i la nostra vida serà com una alenada de perfum vinguda de les nostres bones accions, però que el temps, així com s’emporta les fulles de les flors, així com aixuga les llàgrimes dels nostres ulls, el temps fins i tot esborrarà el record de la nostra presència entre els coneguts més llunyans.
El temps que fuig com l’aigua, Segre avall; el temps que corre per la nostra plana urgellenca com la tramuntana camins enllà…Per a nosaltres, cristians, què en queda de tot plegat? Digue-m’ho ben fort, sense que ens tremoli la veu, en mig de la cridòria de la societat descreguda, esclava de les lleis del mercat, víctimes de la hipoteca que la família arrossegarà fins a la vellesa: Nosaltres ens fiem de la Paraula de Déu tal com ho feu Maria, la rosa evangèlica; nosaltres ens fiem de la Paraula de Crist, tal com hi confiaren els primers cristians i els nostres avanpassats; nosaltres creiem en l’Esperit Sant tal com hi creu l’església cristiana d’avui. Creiem que l’Esperit sant que engendrà el Cos de Crist en el ventre de Maria, creiem que l’Esperit Sant que ressuscità el cos de Crist tres dies després de la seva mort, aquest Esperit Sant que fa néixer les flors cada primavera, aquest Esperit Sant ens farà néixer a la vida eterna.
I quan aquesta confiança l’expressem públicament, al peus de la Mare de Déu de les Sogues, ens sentim més valents i més confiats; som ben conscients dels nostres límits i tenim necessitat d’expressar públicament la nostra fe, quan acomiadem vers l’eternitat un membre nostre, com ara la Rosa. Rosa que has florit en el paradís de la Plana d’Urgell, ara viuràs per sempre en el paradís de la glória eterna.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
