Homilia 45 de 50 Homilia posterior    Homilia Anterior Id: 149 Titol:Joan Domenjó 2008 01 19 Joan Domenjó Ca marasa VINGUÉ COM A TESTIMONI A DONAR TESTIMONI DE LA LLUM En el moment de celebrar el comiat de les despulles mortals de Joan, aquí a Els Arcs, recordem aquell Joan famós que vivia lluny de les ciutats, entre les riberes del Jordà i les serres de Judea, aquell home valent i humil, l’home lloat per Jesús. I qui la va recordar la relació entre Joan Baptista i Jesús? Ho ha escriure un altre Joan, el Joan Evangelista i hem llegit el text inicial; l’escriptor, el qui ens descriu la relació entre Jesús i Joan ens diu que Joan era un testimoni de la llum. És a dir, que Joan preparà la vinguda de la llum. La nostra vocació, com la del Joan que ara enterrarem es preparar la vinguda de la llum amb tots els qui es relacionen amb nosaltres. De vegades, caminant per aquests camins solitaris, camins de terra, de tolls d’aigua i fang ara a l’hivern, o be caminant cap al tard entre els perfums d’arbres carregats de fruit, trobareu una persona que us saludarà: “Hola, xiquet, avui fa bo per caminar” i aquesta salutació la sentireu arribant a Termens, o a Vallfogona o a Linyola o als Arcs o a Bellvís. Però un dia, una veu riallera exclamà: “¿On va tan de pressa, segui, home segui, aquí al meu costat”. Un barret d’aquells de batre a l’era, unes galtes plenes de salut, i una veu cordial, em va preguntà: Oi, xiquet, que no em coneixes? El gos pla als seus peus; la figuera a l’altra banda de camí: Oi, xiquet que no em coneixes, oi que no saps qui sóc?”. Era la veu de tants homes de la nostra terra que porten la pau i l’alegria en el seu cor, movent-se pels camps amb els ramats i cuidant de les granges. Era la veu d’aquests homes treballadors i alegres, disposats a obrir-te les portes de casa, com la porta de la furgoneta, un dia que la tronada amenaçava amb nuvols d’aigua: Pugi, mossèn, pugi que es mullarà”… Amb aquests petits detalls l’home de la nostra terra prepara la vinguda de la pau al nostre cor, així com Joan preparà la vinguda de la llum des dels descampats solitaris. Per entre camps i camins, la gent d’Urgell ens podem saludar, encara, amb una rialla franca i amb una veu noble. És així, amb aquests gests aparenment insignificants, com deixem un record gratificant entre persones que compartim el mateix geni de la nostra terra i del nostre poble. La majoria de nosaltres no estem obligats a gestes heroiques, la majoria dels nostres homes no sortiran mai a la tv; però portem la llum i l’alegria dins el cor; el treball i l’amor a la terra ennobleix les nostres vides; l’amabilitat, la serenor, la cordialitat del nostre estil de viure ens fa semblants a Joan que preparà l’arribada de la llum i nosaltres hem de preparar l’arribada de la pau, la pau entre les persones que ens envolten. La pau sigui entre vosaltres, és la mateixa salutació que els homes de la nostra terra es desitgen amb altres paraules, caminant pels camins, altres paraules de la litúrgia natural dels homes dels nostres caps. Nosaltres ara, presentem les despulles mortals del Joan, perquè Déu el tingui en la seva glòria. Per això ens hem reunit en el temple de “Els Arcs” i tots junts demanem al nostre Pare del Cel que aculli la seva ànima i d’ara en endavant, gaudeixi de la pau del cel, ell que comunicà la pau als qui l’hem conegut aquí a la terra. Anterior Posterior

UNA PASQUA AMB SABATES No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original. Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica. A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor. El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa. És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida. I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó. Felices Pasques

contacta amb nosaltres : jmarquilles@telefonica.net