|
Id: 148 | | Titol:Rosa Navés Filella
|
2007 12 27 Rosa Navés Filella
FILL MEU, ACULL EL TEU PARE EN LA VELLESA
Germans, en el comiat de les despulles mortals de la Rosa, se’ns invita a fer una reflexió profunda sobre el valor de la família, tal com s’ha viscut fins ara en el cor dels pobles de la Catalunya Rural. Una botiga a la Plaça Comerç, on la gent compra les coses menudes de cada dia, on la gent comenta les menudes notícies dels veïns, on les mestresses de casa hi corren per comprar, també coses petites, un pessic sal, una capsa de mistos o una pastilla de sabó, una llauna de sardines; és la botiga menuda on tothom s’hi troba bé, perque la Rosa era espabilada per atendre a tothom: a petits i a grans.
Aquí es on respirava el seny de l’ambient popular. El seny popular posa la pietat filial com a fonament de tota educació. El seny popular era fonamental per l’educació familiar. Per aixó els fills i les filles us convertiu en una corona de glòria cumplint al peu de la lletra els consells de la primera lectura.
Potser les mateixes filles sóu l’elogi més gran que podem fer a la vostra mare. Fixeu-vos què deia l’escriptor sagrat: acull la mare en la vellesa, no l’abandonis; si s’afebleix el seu enteniment sigues compassiu. No la menyspreis. Aquests consells són fruit del seny que es respirva en aquelles petites botigues de poble. És així com els fills i filles són l’honor del pare i de la mare.
Potser tots junts hauríem de donar gràcies a la fe cristiana que proclama la família com el fonament de tota educació. Honorar el pare i la mare ja és honorar, respectar o obeir Déu. Treiem Déu de la família, de l’escola, de la vida pública…i què passa? Qui ensenya estimar els mestres? Qui ensenya a respectar els pares i els avis? Qui transment aquella escala de valors que es respirava en el cor dels nostres pobles?
És aquí des del peu de l’altar que l’Església de Bellvís guarda tots aquests records en el seu cor i els medita! És des d’aquesta tribuna des d’on es proclamen les meravelles que Déu està fent en el nostre poble, i nosaltres com els pastors de Belem ho contemplem i ens en meravellem! Des d’aquest ambó es proclama el seny popular enriquit amb la Paraula de Déu! Ens arriben noves lleis on la mare no podrà administrar una bona zurra per parar la rebequeria de l’infant; on els alumnes poden denunciar el mestre als tribunals, on els adolescents no s’han de reprimir i si venen comseqüències no volgudes, la seguretat social ja proveïrà…
El seny dels pobles petits s’ha perdut en les ciutats grans.
Ara en contemplar la vida i les enfermetats de la Rosa, potser hauríem d’unir els nostres cors per donar gràcies als familiars més íntims pel gran exemple que ens heu donat. I pot ser més encara: de la mateixa manera que les filles heu mimat la vostra mare, potser també nosaltres hauríem de mimar l’església de Bellvís i protegir-la de coloms i mullenes...Per què? Perquè l’església de Bellvís és com el cor de Maria: La Verge guardava en el seu cor tots aquests records i els meditava...I nosaltres, també: la comunitat de Bellvís va guardant tots aquests records i els medita des del peu de l’altar…Quantes gràcies hem de donar a Déu Pare pel perfum que la Rosa ens ha deixat! Els qui creiem que amb l’amor podem millorar el món, quantes gràcies hem de donar als familiars i agrair la tendresa i la suavitat de les seves mans i braços que han sabut mimar la Rosa fins a l’hora de la seva mort. Rosa, reposa en pau.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
