|
Id: 147 | | Titol:Antònio Bartolo
|
2007 12 26 Antonio Bartolo Salvia
EL BOU CONEIX EL SEU PROPIETARI
Ens hem reunit per acomiadar les despulles mortals d’Antònio: després d’una llarga agonia pujant al calvari entre metges i hospitals, ha lliurat la seva ànima, un dia tan senyalat com el dia de Nadal i l’enterrem avui, el dia del seu aniversari. La mula i el bou que tenim en els pessebres, aquests animals domèstics que acompanyen el neixament de Jesús, aquests mateixos animals ens recorden l’ofici de l’Antònio, veterinari de Bellvís.
Els mateixos pensaments que tenia el profeta Isaies, els habria pogut tenir també l’Antonio que ara enterrarem…i són els mateixes preguntes que sovint ens fem tots nosaltres: preguntes que no sabem trrobar-hi resposta.
Els animals no tenen una inteligència com els humans; els animals domèstics no tenen ús de raó. I sense tenir intel•ligència, ¿com és que saben reconeixer el camí de l’estable i saben distingir qui és el seu amo?. L’Antonio això també ho hauria experimentat. Un gos de tura encara que no estigui domesticat per per anar a concursos, un gos de tura sap interpretar la veu del seu amo; quan el pastor obra la porta del corral les ovelles es belluguen de manera diferent si el qui obra la porta és l’amo o un foraster; les vaques de la Cerdanya, quan veuen l’amo d’un tros lluny, ja es posen en moviment abans que ell hagi arribat al camp.
Em canvi nosaltres els humans que gaudim del prodigi de tenir la llum de la raó, nosaltres que estem dotats d’un enteniment superior a tot el regne animal, nosaltres encara dubtem de si tenim amo o no entenim; encara dubtem d’on venim i no sabem cap on anem; i podem explorar els astres més allunyats del nostre univers, i podem explorar tots els teixits més profunds del nostre cos; podem pronosticar les malalties i prevenir-les. I ens preguntem ¿Qué hi fem damunt la terra? ¿Quina explicació té el sofriment dels innocents? ¿Com és possible, si hi ha Déu, com és possible que la terra es converteixi en un immens escorxador? ¿Com és possible que en el llibre de la història dels pobles, hi hagi tantes pàgines tacades de sang? Si Déu es bo i al mateix temps es totpoderós, ¿perquè permet aquestes agonies llargues i doloroses, on el malalt clavat a la creu, amb el cos obert pel bisturí dels metges, com Jesús obert per la llança del centurió, el pacien ha de sofrir sense esperances de sobreviure? Perquè el sofriment s’ha de transmetres als familiars també coronats per una corona d’espines i han de portar esclafats el pes abrumador de la creu un mes i un altre?
El sofriment ens fa conscients de que no som amos ni dels nostres membres. Abans de nàixer no tenim cap dret, i després…? Qui ho sap?
Els cristians som els qui ens refiem de la Persona i de la Paraula de Crist. Quan ens trobem tots junts, és quan ens trobem més valents ; endevinem que el sofriment és la gran portalada per entrar a la vida eterna. Necesitem la proximitat d’amics i coneguts per compartir la mateixa esperança i el mateix sofriment. Com més colla som, l’esperança és més segura i el sofriment més lleuger. Amb Crist ens sentim membres d’una sola família, compartim una sola esperança i ens sentim estretament lligats per les sogues de la caritat, perquè tots junts ara també proclamem una sola fe. Les llums de Nadal s’enterboleixen amb les llàgrimes de dol. En la intimitat del nostre cor, estem convençuts que després d’aquesta vida, el sofriment es convertirà en glòria. Antònio reposa en pau.
|
|
|
UNA PASQUA AMB SABATES
No sé quantes parròquies del Pla d’Urgell, han tingut la sort de gaudir d’una cerimònia tan espontània com la que hem viscut a Bellvís aquest diumenge de Rams. Els més menuts, els qui ja comencen a caminar fins els quins es preparen per iniciar-se en la vida cristiana, han fet com una rotllana al voltant de l’altar. Molts estrenaven unes sabates noves. I quan alçaven el peu enlaire, era com si trenessin els saltats de la sardana. Els nens estaven contents, d’estrenar unes sabates noves i d’ensenyar-les a tothom; més cara, estaven orgullosos de lluir un nou calçat. I els pares i les mares també estaven orgullosos i feliços de veure com el més petit de casa ensenyava les sabates al mossèn en un clima festiu i ben alegre i ben original.
Aquesta és la imtge perfecta de la vida cristiana. Són els més petits els qui ens ensenyen als més grans com hem de viure la vida. Sí, hem de viure la vida com si estrenéssim sabates noves. La cosa no pot ser més simple ni més simpàtica.
A vosaltres, pares i mares, us agrada que l’infant sigui agraït en públic i en privat. Els nens han d’aprendre a donar gràcies a casa i a tot arreu. Unes sabates les compreu, primer que tot, perquè estimeu l’infant, i ell les pugui lluir. Està clar que les necessita i l’any vinent el nen haurà crescut i nececitarà un número més gran, si és que les sabates duren tant. Però la vostra decisió de comprar unes sabates noves, és fruit del vostre amor. I aquest amor es manifesta en aquests petits detalls. L’infant no endevina el procés amorós del pare i la mare fins a decidir: “li comprarem unes sabates noves”…Per què? És massa petitó per poder endevinar els íntims sentiments del vostre cor.
El nen creixerà i quan serà més gran, potser ni se’n recordarà de les sabates noves d’aquell Diumenge de Rams del 2007. Però, i, si se’n recordés? Donar les gràcies quan el noi tindrà 18 anys, allà pels voltants del 2015? Quin grau de satisfacció mútua, quina intensitat d’afecte, quina recompensa pels pares i pel fill: «Quan jo era petit, allà a Bellvís, em vau comprar unes sabates noves, un diumenge de Rams que plovia, us en recordeu, mare?» Quin grau d’intimitat més profunda i intensa; no hi ha paraules per poder dir l’emció que desperta aquest record quan el fill ha arribat a la seva maduresa.
És això la religió. Expresar aquest sentiment de gratitud perquè el Pare del Cel ens ha donat, no solament unes sabates noves, sinó el seu propi Fill, sense el qual no endevinaríem el vertader significat de la nostra vida. Amb la Pasqua, amb la Resurrecció vivim una vida nova, és a dir, caminem per la nostra existència amb unes sabates noves, i ens en enorgullim de mostrar públicament que caminem amb les sabates de la gràcia, unes sabates que ens fan caminar fent de la vida una festa. Aquesta és la nostra actitud davant els camins de la vida.
I en tota festa hi ha expresions d’alegria; la gent parla i ha de parlar; en tota festa els infants es porten com a infants i els adults com adults; les dones es comporteu com a dones i feu els comentaris festius i adients. Una festa on es troben amics mudats, mares engalanades, infants estrenant sabates, aquesta festa pot ser silenciosa…? Pel silenci, una bona processó.
Felices Pasques
|
