Associació de Dones “ Pou de l’ Or “
Indaguem i recopilem la història del Pou de l’Or
Ja fa uns quants anys, sobre tot en el marc rural, les nostres costums, les nostres tradicions, les nostres històries i llegendes eren sempre transmeses pels avis, sobretot durant les llargues nits d’ hivern, i eren escoltades atentament a la vora del guspireig de la llar de foc, o a l’ estable, asseguts a la pallera vora les mules ja que en aquell lloc de la casa el fred no n’era pas el rei.
Avui res d’ això ja no s’ estila perquè tenim molt sovint el temps hipotecat i a més, les noves tecnologies ens ensenyen a grans i a petits, que amb el mínim esforç de prémer un botó, tenim les històries i les notícies de tot el món a l’ abast.
Això no priva però el fet d´escoltar, estimar i valorar força la maduresa, el seny, i la sensatesa visible en la càlida mirada de la gent gran que tenim al nostre entorn i que amb el seu cúmul de vivències arreplegades al llarg dels anys, ens poden transmetre i ens poden contar.
Qui millor que ells doncs, per a explicar la història de fa bastant més de cent anys sobre la construcció de l’ anomenat pou de l’ or de Bellvís?
És per això, que, tot just quan els colors de la tardor començaven a canviar el paisatge i les fulles dels plataners jugaven a fer cèrcols tot voleiant al vent, vaig deixar-me caure per la terrassa assolellada de l’ Esplai vàries vegades ja que el cuquet de la curiositat es va despertar i em picava fort. Fou així com es va iniciar una animada tertúlia amb els padrins allí presents i també amb algun altre que per motius de salut no hi era però que ben amatent va rebrem a casa seva i allí vàrem fer petar la xerrada.
Ens ho vam passar d’ allò més bé, ells explicant i jo naturalment tota orelles .
No va costar gens ni mica de posar fil a l’ agulla ja que tots els padrins amb els que vaig parlar, van comentar haver baixat vàries vegades al fons del pou, exposant amb detall la seva construcció, explicada a la vegada pels seus propis pares i avis els quals en parlaven amb admiració pel fet d’ haver estat construit aquest pou al sauló a cops de pic i pala, sense l’ ajuda de cap màquina.
Així doncs fou com es va començar a sargir els pedaçets d’ una petita i singular història nostra , la de com es va concebre , projectar i esdevenir l’ anomenat Pou de l’ Or.
Nosaltres, l’Associació de Dones de Bellvís, ens vam constituir com a Entitat sense ànim de lucre el desembre de l’ any 1992, amb uns objectius ben concrets : dinamitzar la vida de la dona del món rural mitjançant activitats de caire cultural i formatiu, social, lúdic o cívic. Organitzem cursos, tallers, conferències amb la més variada temàtica i també viatges culturals. Participem en activitats de caire social i campanyes solidàries amb diferents organitzacions humanitàries, també organitzem i/o col•laborem en festes i activitats que afavoreixen si més no, els sentiments de solidaritat i bona convivència entre les associades i per ensems el poble.
Ens vam posar per nom “ Pou de l’Or “ i vet aquí que al celebrar el desè aniversari de la nostra fundació, la Senyora Carme Pujol Oliva i el seu marit, propietaris a la Partida del Tossal Roig del pou de l’ or, van regalar-lo a l’ Associació amb la condició de que el recuperéssim, doncs els anys i les inclemències del temps no perdonen . Estava tot colgat i tapat . Només el turó ens volia dir alguna cosa però ni les escales ni la volta sabíem on començaven ni on acabaven ja que estava tot sembrat . També es va posar la condició de que si mai l’ Associació es dissolgués, ( no ho voldríem pas), aquest terreny d’ unes tres porques de terra, passaria a ser propietat de l´Ajuntament.
Aquest recull de vivències i de dades històriques, mai no s’ havien publicat abans, és per això que des de l’ Associació ho fem amb tota la il•lusió. Voldríem si més no, encuriosir-vos i fer-vos endinsar en la història, la nostra història, la de tots els nostres besavis i rebesavis que hi van treballar amb la creença de fer un Bellvís més pròsper i gran.
Expliquen que era un pou amb unes característiques excepcionals, diferent als altres pous. Diuen, que va marcar la vida de moltes famílies de Bellvís doncs es va arribar a creure que l’economia de la vila se’n veuria beneficiada
La promotora del projecte de construcció del Pou va ser una dona. Na Teresa Barri, encara que al poble es coneix per “ La Xollada “.( Cap persona de les que he parlat ha sabut explicar per què se li deia aquest renom).
Era una dona alta, prima, portava monyó, quasi sempre duia un mocador al cap negre i tota ella anava vestida de negre. Encara avui dia, a cent anys dels fets, els homes coincideixen tots a dir amb una rialleta una mica picardiosa: - ui! La Xollada ... la sabia llarga - ...
“ La Xollada” regentava un cafè, el de Cal Moretó, ubicat a la Plaça de l’església, al racó on avui hi ha Cal Ramon de la Monja.
Diuen que era una dona enigmàtica i estranya, tenia un gran poder de persuasió.
El seu pensament era difícil de llegir, però el seu tarannà era inconfusible: ella sola era capaç d’engrescar i d’animar al qui fos per tal de trobar l’ajuda necessària que li permetés desenvolupar i dur a terme un molt ben calculat projecte que, segons ella, a la llarga els faria rics, ben rics, a tots els qui col•laboressin per a dur-lo a terme.
No parava de dir als seus parroquians que ella en somnis havia vist or al Tossal Roig, un “ bot” tot ple d’or, situat en una partida de terra de Bellvís seca i àrida llindant amb el terme de Vilanova de la Barca.
Entusiasmats amb la seva personalitat, els homes que freqüentaven el cafè, li van oferir desseguida una ajuda incondicional.
Quan li pregunten què era el que havien de fer per tal de trobar el preuat tresor, ella els respon que de bon matí vagin al Tossal Roig amb la pala i el pic lluciats i que la busquin. Allà els esperarà i els donarà les instruccions precisses.
Així ho van fer i segons el llibre ...” Bellvís , Del Tossal de les Sogues al Canal d’Urgell” escrit l’any 1985 pels insigues personatges de la nostra vila P.P. Escolapís Germans Balagué i Salvia, en la pàgina, 416 hi posa:
Pou de l’Or (1908-1910 ).
... “ els clients del seu cafè l’escoltaven embadalits i enlluernats per l’esclat de l’or .
Ella els digué : “ on em trobareu asseguda, caveu allí, que al fons hi ha or “.
L’endemà, en Miquel del Tomassó i el Baiet amb el pic i la pala, anaren al Tossal Roig. Allí trobaren la Xollada sentada sobre una roca. Plens de bona fe es posaren a cavar la dura roca. El pic rebotava sense clavar-se i ferint les mans amb la seva vibració.
Hagueren d’emprar escarpa i martell i reduir el diàmetre del pou, just per encabir-hi un sol home. Arribaren a una profunditat d’uns deu metre més o menys. No trobaren or! Trobaren aigua que deu ser la filtració de la segla de la Coma ...” Germans Balagué i Salvia.
Durant les obres, molts més homes s’engrescaren en el projecte i cada matinada, sortien a treballar cap al Tossal Roig deixant llurs feines habituals.
Conten que els ferrers del poble no s´acabaven la feina perquè cada dia s’havia de lluciar un carro tot ple de pics esmorrats de tan picar el sauló.
Van fer unes escales que baixaven fins baix de tot . Allí, hi havia una trullola. Al fons de la trullola hi van col.locar tres aixetes de coure collades a la pared del pou per tal d’entomar l’aigua. Per entendre-ho millor seria com un celler i un cup.
L’obra fou singular.
Els homes picaven sense parar i ella, la Xollada, quan algú es desanimava pel fet de que només trobaven unes plaquetes molt brillants pròpies del sauló, diu que no deixava que defallissin i anava repetint: “ vinga , que ja ho tenim! or, or “ ...
La Carmeta del Nauet , vivia ben a prop, en una masia. Allí hi anava sovint i recorda haver vist picat a la paret , a la volta de les escales,el número quatre i el 1910.
El Jordi de Cal Tarragó explica que el seu padrí, lo Josep, fins i tot va vendre un parell de finques per tal d’ajudar a finançar el projecte.
Altres famílies van veure mermats també els seus pocs estalvis.
No obstant ella ferma que ferma no deixava que les obres paressin i segons explica lo Pepe de cal Rosset ... “ hi havia algun home que, mig arruïnat i escridassat per la muller, quan veia venir la Xollada deia als demés “ fugim que ja ve aquesta bruixota “ ens encantarà i ens farà fer el que ella vulgui.
( Lo de la bruixota deuria ser per l’aspecte que tenia d’enigmàtica, llarga, prima, vestida de negre ... o de saber fer d’ells el que es proposava ... ves a saber ...)
En conten moltes d’anècdotes d’aquesta dona. També diuen que sovint les mestresses de casa quan anàven al rebost, trobaven a faltar “ fato “ de la tupina del confitat del porc o algun que altre aviram del corral.
Fins i tot una bona dona del carrer del Poal feia posar “ tobets “ o totxos a la gatera ( botera) de casa, i a les escletxes de la portalada del corral perquè creia que per allí se li escapava algún conill de tant en tant i el seu home tot amatent, responsable de les escapades del conill que ell mateix portava a la Xollada, li tapava les esquerdes encara que sempre se’n deixava alguna de mig amagada per tal de justificar-ne la sortida.
En realitat, el que solia passar era que tots els homes embabicats, feien “ llunes “ del que tenien a l’abast a casa, portant-ho al café de la Xollada, ves a saber si per a fer alguna bona lifara, com s’acostuma a fer quan es fan obres d’envergadura.
Una altra anècdota que s’explica d’ella i que demostra el seu temperament i la seva gallardia era la de Setmana Santa, just el dijous Sant, quan la gent s’anava a confessar a l’església.
Conten, que era preceptiu, que primer confessessin les seves culpes els homes, ells ho feien per la porteta del davant on hi ha unes cortines. Les dones s’esperaven a que acabessin, elles sempre eren les últimes.
Arribava la Xollada i sense immutar-se, passava pel mig de tots els homes que s’esperaven i també de les dones, i sense fer cua es posava al confessionari la primera, “ es colava “ com diem familiarment i ningú no gosava a dir res ni tampoc el capellà que l’escoltava molt atent . ( Expliquen que algun cop el Mossèn sortia de la caseta del confessionari i anàven a parlar a la sagristía). Un home dels que s´hi va trobar, va enfadar-se tant pel fet de que una dona els passés davant, que, enutjat, va girar cua i encara és hora que torni a confessar-se. ( Era el pare de la Carmeta del Jutge).
Parléssin o no d’ ella, la Xollada continuava la fita que s’havia marcat i en un dels molts viatges a Barcelona que sovint feia, va baixar amb un Sr. Farmacèutic que va analitzar l’aigua del pou i va declarar que era una aigua especial amb poders curatius.
Un alè d’esperança va envair els cors d’aquells homes de Bellvís.
Van fer una planta embotelladora i amb els carros i les mules duien les caixes d’aigua embotellada a l’estació del tren de Bell-lloc per a vendre-la a Barcelona.
No va durar massa anys que diguem, ja que l’aigua crua no curava les malalties dels barcelonins.
Llavors va projectar de fer-hi un balneari a l’entorn del pou, aprofitant la bonica panoràmica del paisatge i intentant refer la mermada economia de tots els que hi havien deixant les suors i els diners. També es pretenia revitalitzar amb el balneari la vida del poble de Bellvís.
El lloc escollit per la Xollada era prou avinent: un dels pocs turonets existents a la nostra plana des d’on poder albirar a tres-cents seixanta graus tot el paisatge i tots els pobles de l’entorn: Vilanova de la Barca, La Sucrera, Termens, Menarguens, El Montsec d´Ares, El Portell de les dotze, El Pas dels Terradets, El Montsec de Rúbies, Els Arcs, Balaguer, Bellvís, Cubells, Bellmunt, el Pilar d´Almenara , Bell-lloc, El Tossal de Moradilla, Ela Alamús, Lleida, Alcoletge...
Però aquí amb el projecte del balneari es perd el rastre de la Xollada i allí queda el pou tancat amb una porta que hi van posar al peu de les escales.
Fa quaranta-sis anys , un bon dia, va arribar un cotxe de Barcelona amb tres persones. Rondaven per la rodalia de la torre de l’Antoni Porta preguntant on era l’anomenat pou de l’or. Se’ls hi va indicar el lloc exacte i una vegada allí, van treure la plataforma de ferro que impedia de baixar fins al fons de la trullola , -els amos de la finca li havien posat per seguretat- van examinar el pou i van demanar que es netegés ben net, ja que hi havia la mala costum per part dels pagesos, de tirar-hi animals morts.
El Francisco Panadés - Morgan- de Bellvís va adecentar.
Al cap d’ un temps, aquells senyors van tornar i van endur-se aigua per tal de fer-la analitzar un altre cop.
Però també aquí es perd el rastre d’ aquests senyors i el resultat de les anàlisis.
Fa uns quinze anys, els propietaris de la finca van fer colgar el forat del pou per temor a que no hi caigués algú, doncs la porta es va trencar. També la volta que cobria les escales que baixaven fins baix de la trullola, es va ensorrar i la llosa que tapava el forat del pou situat darrere, també es trencà. Llavors davant el perill que això comportava van decidir colgar-lo definitivament per evitar problemes ja que molts joves hi anàven amb motos, saltant pel turó justament on hi estava ubicat el forat del pou.
Al mes de març de l’any 1989, la nostra revista local Carrilet va publicar un article titulat “ Adéu al Pou de l’Or “.
Fou escrit per la Sra. Rosalía Illa de Bellvís, una persona coneixedora de gairebé tots els bonics paratges de la nostra terra . Una persona comunicativa, oberta, amant de la natura ...
Ella va saber glosar magistralment amb la seva destra ploma, la tristesa que va sentir en anar un dia a passejar al terme del Tossal Roig i adonar-se que el Pou de l’Or estava enderrocat i colgat. Escriu així:
“ Adéu al Pou de l’ Or “
Des de fa molts anys , quan bufa el vent, vaig al Tossal Roig per gaudir de l’ esplèndida panoràmica de la plana que els dies ventosos tornen neta, transparent.
El Pou de l’ Or era una plataforma privilegiada. De cap altre lloc del terme es tenia l’ Urgell tan a l’ abast.
Dalt la roca , amb veneració, anava donant la volta, a poc a poc, tot comptant els pobles on l’ esguard podia arribar: vint-i-quatre en total. Arraulits enmig d’ arbres, els del pla, assolellats i nets , els de secà.
Al Nord, el Montsec i les serres de Montalegre i Camarasa, tanquen l’ horitzó.
Quan la primavera és alta i els daurats dels secans besen les faldes de la serralada, és quan l’ encís és ple. L’ Urgell és verd encara, el mar d’ espigues es balanceja suau al ritme del vent, i el sol, ja fort, les torna de plata. Les cingleres, superbes, s’ enlairen i els romers li donen un to blavós, com no he vist en cap lloc. Les ermites de Montalegre i Sant Jordi són dos punts blancs presidint la plana.
Avui, en arribar al Pou de l’ Or, m’he pensat que tenia un mal son. La roca i l’ alzinera petitona de damunt, arrencades. Les escales i el forat , colgats.
Perquè estimo tot el que Bellvís és i ha sigut i perquè m’hi he passat moltes hores respirant timons i pau tot mirant el petit món nostre, vull fer constar la tristesa de veure desaparéixer aquest tros de roca que ha sigut història del poble.
He imaginat, asseguda allí, el treball dels avantpassats a primers de segle, cercant l’or cobejat. I com a cop de pic anaven afonint la roca, tot fent el pou.
Em diu una persona molt gran que ho va viure, que tenia la fondària de quatre escales de sis metres cada una i que els treballs varen durar quatre anys treballant solament a l’hivern.
En aflorar l’ aigua i no l’or, varen envalentonar-se altra vegada i junt amb un metge de Barcelona “que hi va trobar propietats curatives” es va promocionar la segona fase. Es va obrir un segon pou, es varen fer escales a la roca – un picapedrer de Poblet les va acabar en sis mesos – s’hi posaren aixetes i omplien l’aigua, que era pujada amb corriola. Les garrafes etiquetades eren portades amb carros a l’ estació de Bell-lloc i d’ allí a Barcelona per a vendre.
Durant l’ eufòria, van parlar de fer-hi un balneari i fins i tot va fer-se un esbós. Diu que era preciós : jardins, fonts, planta d’embotellament, etc. El negoci no va arribar a l’ any. La societat es va desfer i a poc a poc es va abandonar, fins quedar deixat del tot.
El lloc ha estat visitat sempre. Els anys que hi he anat, sempre hi he trobat gent: padrins amb nets que hi jugàven tot sentint contar els fets; bellviscencs forans, que les tardes d’ estiu es deixaven caure al Pou de l’Or acampats per les alzineres tot fent cassola ; gent collint timons ; caçadors fent carn a la brasa ; gent de Lleida que venien a passar el matí del diumenge; una família que venia a l’hivern amb unes gàbies i un reclam, i amb paciència, miraven d’ agafar no sé quina varietat d’ ocells que després eren venuts; quitxalla de Vilanova de la Barca fent berenades ...
Perquè més de seixanta anys he estat lligada a la vida bellvisenca, amb respecte profund i del fons del cor, dic plena de tristor i de tendresa: Adéu , Pou de l’ Or. Rosalia Iila.
Un escrit colpidor, que surt del cor.
Tot referint-nos a la dona promotora del pou, la Teresa Barri, la Xollada com li deien, podriem ara fer esment, a part de les moltes anècdotes que s’expliquen d’ella , d’ alguns valors que acompanyaven la seva persona .
Podriem parlar de la iniciativa, la perseverança, la tenacitat, l’esforç , el treball, el creure en fi en un projecte, en aquest cas la recerca de l’aigua com un tresor valuós i preuat doncs sense aigua no existeix la vida.
Ella i tots els homes que en aquell moment van donar-li suport, deurien somniar en un canvi de fisonomia de les àrides terres del Tossal Roig tan mancades d’ aquest preuat bé de Déu com és l’ aigua.; un canvi que evidentment hauria de beneficiar tots els pagesos propietaris d’ aquelles terres del Tossal Roig i per ensems a la resta de la població.
Les coses no sempre surten bé del tot ni de la manera que una persona les ha projectades però si que és ben veritat que mirant la part positiva gairebé sempre trobarem quelcom de bo i aquesta seria :
La iniciativa fou bona. Si pensem en l’ entorn social que l’ envoltava , deduirem que va ser una dona valenta, emprenedora , tossuda i perseverant. Qualitats totes bones per a tirar endavant qualsevol objectiu o programa que una persona es planifiqui.
Probablement el fet d’ anomenar -lo com a pou de l’ or fou degut a que allí s’ hi van gastar molts i molts diners, s’ hi van esmerçar molts i molts esforços, llavors les mateixes persones que hi treballaven van anomenar-lo d’una manera simbòlica “Pou de l’ Or “.
Potser també es va pensar en que aquest pou era més valuós que l’or pel fet d’estar enclavat en un lloc tan àrid i pensaven que l’ aigua que hi brollaria seria valuosa com l’ or.
Ves a saber si la mancança de recursos de l´ època i les ganes de millorar la situació econòmica els hi va fer creure a tots els que hi treballaven que aquesta aigua “miraculosa “i curativa seria pagada a preu d’or.
Si és veritat que els somnis i la imaginació d’aquesta dona volaven lluny i lluny, ves a saber si interiorment albirava els “ bots “ de pell tots plens d’or, deixats allí amagats després d’històriques guerres del Francés, o vet a saber si anant encara més lluny, pensà en les monedes i tresors que uns primers pobladors ibèrics assentats en aquest històric Tossal Roig hi van deixar enterrats...
Només la Natura, el bonic paisatge, el timó , les alzinedes centenàries de la rodalia i aquestes meravelloses postes de sol que embolcallen les nostres terres de Ponent, saben de les inquietuds, dels esforços humans, de les suades, dels pics esmorrats, del fort sauló, dels cabassos, galledes ...
El que queda, resta soterrat en la singular personalitat d’aquesta dona.
Així doncs, revaloritzem aquest indret que els nostres avantpassats hi van esmerçar suors i treball.
I ara la Junta de l’associació de dones lo Pou de l’Or: davant la donació de la Sra. Carme Pujol Oliva, ens preguntem, “ ... i perquè no el recuperem ? “
Si bé és lloable i bo escoltar, aprendre i conservar les nostres arrels costums i tradicions, perquè no, recuperar i arranjar un trosset de terra que al seu temps va marcar la vida de la gent de Bellvís? Som-hi doncs!
Quedaria maco com a punt d’aturada, de descans, de trobada, d’estar en contacte amb la natura …
L’Antoni Porta, hi havia baixat moltes vegades quan vivia de petit a la torre. Ell fou l’encarregat de colgar-lo. Recorda bé com era, on és la entrada, el forat ... Ja s’ho ha anat a mirar per tal d’ajudar-nos.
Qui més s’apunta ? La mínima idea i ajuda segur que serà vàlida.
Recuperem-lo entre tots !!!
Deixant anar la imaginació, no tan però com la Xollada, ens veiem fent camí, a peu els mes valents, amb bicicleta els amants del pedaleig , amb la comoditat del cotxe els qui les cames ja els hi fan figa ... arribem, i asseguts a l’ombra de la vella alzinera que hi ha al peu del camí davant mateix del pou, veiem voleijar tots els ocells típics d’aquest lloc i esmentats pel Simó de Cal Folies: els pardals, els cobatxos, les pastorilles, les guatlles, els sabocs, els capcers, les garces, els xavarrilics, zits, culs rogencs, carderoles, cagamànics ...
Tots ens donen la més cordial i simpàtica benvinguda, ens delecten l’ estona amb els seus cants mentre berenem. Alhora, ensumem una flaire encisadora de timó, pugem el turonet, albirem l’ entorn, busquem les escales i baixem poc a poquet agafant-nos a les anelles que hi ha collades a la paret del pou, avall, avall, és fosc, ben fosc ... però com la Xollada... endavant !!! en aquest cas seria ...avall!! arribem al fons de tot i allí palplantats a la trullola trobem encara una de les tres aixetes de coure que va quedar allí dormida esperant que algú la despertés. L´ obrim, brolla l´aigua, l’ aigua salvadora, la que farà renéixer els nostres camps, donarà vida a les àrides terres del Tossal Roig.
Es clara, fresca, és bona pels assedegats.
Pugem altra volta les escales de sauló ... i ... oh! Els llangardaixos, les sargantanes, algun conill de camp i una astuta guineu darrera la vella alzinera centenària ens escodrinya fit a fit però tots s’ alegren de l’ esdeveniment..
De tornada, la passejada se’ns fa plaent, totes i tots, albirem com poc a poc la colpidora calidesa del capvespre besa els camps, la natura s’ adorm, i la reina de la nit, mostra somrient la seva rodona cara tot fent-se lloc damunt d´un mar de núvols platejats que a la llunyania acaronen el nostre poble.
Darrere nostre, el cel rogent de Ponent s’esmuny suau i lentament.
Rosa Mª Pera Salvia , Presidenta de l’Associació de Dones “ Lo Pou de l’Or “ de Bellvís i Els Arcs
Agraïm la informació donada per :
Lo Pepe Talarn de Cal Rosset
La Carmeta Niubó de Cal Jutge
Lo Ramon Niubó de Cal Ronda de la Carretera
L’Aleix Boté de Cal Ronda de Per Avall
El Simó Cava de Cal Folies
Jordi Tarragó de Cal Tarragó
L’ Antoni Porta Campabadal
I la Ramona Navés de Cal Càndia
També l’agraiment més sincer a totes les persones que d’una manera o altra m’han fet arribar alguna informació i ens donen el seu suport. Gràcies a tots.
Maig de 2004.- L’ Antoni Porta, amb la seva retro, busca i troba el lloc on comença la primera escala.
Maig de 2004, una colla de voluntaris, amb pic i pala, busquen i netegen les primeres escales amb molta cura per tal de no fer-les malbé.
Diumenge, dia 18 de novembre de 2004, recuperem l’ escala número 19.
Maig de 2005, arribem a la vint-i-dosena escala.
Juliol de 2005, anem recuperant el pou rodó situat darrere de la mina per on baixen les escales. És ample, i fa com una volta amb totxos. Aquest pou és de més difícil accessibilitat.
Novembre de 2005, tenim recuperada l´escala número trenta-quatre.
Novembre de 2005, s´arriba al fons , quan acaba l´escala número trenta quatre, baixa com una trullola i al fons es veu una paret tota amb codines . Hi ha tres forats que deurien ser les aixetes per on rajava l’ aigua que provenia del pou . Cal tapar-los. De la paret també surt aigua que cal anar bombant cada cop que s´hi va a treballar.
Ara , a ple novembre, pleguem ja que el fred apreta . Començarem la propera primavera.
Em pensat de posar una barana de ferro a les escales per tal que la gent pugui baixar fins a baix de tot, farem la volta tal com hi era abans, ho integrarem al tossal com més integrat millor, hi posarem una reixa de ferro per tal de protegir-ho i en quan al pou de dalt del tossal, mirarem que quedi com estava, que es vegi la seva estructura, però no arribarem al fons ja que segons ens diuen era molt profund, el protegirem amb una barana de ferro i amb una reixa al fons. Pensem plantar-hi arbres com les oliveres i algun pi., fer-hi també seients i alguna taula per la gent que hi vol anar.
Cal fer un agraïment a totes les persones que d´una manera desinteressada ens ajuden.
No podem deixar d’ esmentar el Ramon Montserrat, el Josep Ramon Salvia Filella, el Jaume Llobera, el Josep Ramon Arderiu, l´Antonio Moreno, el Paco....
|
Jornades Culturals 2006
Després d’ un llarg i feixuc hivern, la natura i el bon temps ens conviden de nou a sortir de la monotonia i dels apaivagats dies sense colors, per tal de gaudir i poder participar d’ unes Jornades Culturals que l’ Associació de Dones i la Regidoria de Cultura de l’ Ajuntament de Bellvís hem organitzat conjuntament.
Ens plauria que les trobéssiu força interessants i engrescadores. Així doncs, us fem extensiva la nostra invitació a tots, petits i grans, amb l’ esperança de passar unes Jornades ben agradables i profitoses .
Setmana Santa: Dijous i Divendres Sant, a la sortida de l’ Ofici Religiós, es podran visitar dues exposicions:
-Treballs artesanals a càrrec de Rosa Mª Moncasí i de les seves alumnes.
-Fotos de Dones de diferents països del món, dins de la Campanya endegada per Amnistia Internacional ” Prou de violència contra les dones “.
Diumenge, també es podran visitar al migdia i per la tarda de 5 a 8.
Dijous dia 20 d’ abril
L’ Escriptor Joan Bellmunt, ens presentarà el llibre” El Pla d’ Urgell” de la col•lecció “ Un País de llegenda”.
Lloc: Sala d´Actes de l’ Ajuntament. Hora les 6:30 de la tarda.
Dissabte, dia 22 d´abril
A la Biblioteca Pública hi haurà “ L’ Hora del Conte” per a tots els menuts, a càrrec de Roser Guasch i Marta Solsona. Explicaran la llegenda de Sant Jordi. Hora: dos quarts de dotze del migdia.
Diumenge , dia 23 d’ abril , Sant Jordi
A la sortida de Missa Major, hi haurà la tradicional venda de llibres a la Plaça Catalunya. També els nens de l’ Escola tindran la seva paradeta de roses, i els Gegants de Bellvís ballaran al so de les gralles i tambors.
A les 6 de la tarda, Ballada de Sardanes al polisportiu amb la Cobla “ Ciutat de Cervera” . Hi haurà coca i xocolata. Ho organitza : L´Agrupació Sardanista de Bellvís.
Dilluns, 24 d’ abril de 2006
Xavier Reñé, ATS, ens explicarà com tenir cura de les persones enllitades i malaltes. Hora: les 7 de la tarda.
Divendres, 28 d’ abril
A les 7 de la tarda, dins el Programa que Amnistia Internacional duu a terme amb el títol “ Prou de Violencia contra les dones , Luis Asín i Míriam Gutierrez ens faran una conferencia amb aquest tema. Lloc : Sala d’ Actes de l’ Ajuntament.
Mes de maig.
Tots els dimarts i dijous del mes de maig al vespre, Mn. Joan Marquilles, farà un curset de lectura i expressió oral amb exercicis de vocalització, entonació, harmonització de la veu–idea, pauses i silencis en la lectura de textos literaris... S’hi pot inscriure tothom qui estigui interessat en millorar aquest aspecte.
Divendres, dia 5 de maig
La Dra. Pilar Sempau, Metgessa, especialista en Dietètica, ens explicarà i ens ensenyarà a descobrir com l’ estat d´ànim, el bon humor, l’ estrès, el mal d’ ossos, i la salut en general, es pot millorar si mengem fruita. El Títol és “ Sense fruita no es pot ser feliç”
La Cooperativa del Camp Verge de les Sogues col•labora en aquestes Jornades Culturals patrocinant la conferència. Hi Haurà degustació de poma del país.
Dissabte dia 6 de maig
A l´Església Parroquial , tot commemorant l´any Mozart, les Juventuts Musicals de Mollerussa , ens oferiran un concert. Hora, Les 8 de la tarda.
Dimecres dia 10 de maig
A les 7 de la tarda, els Mossos d´Esquadra, ens faran una conferència amb el títol “ Com previndre estafes i fraus”
Dissabte dia 20 de maig, en Josep Gilabert ens farà un mostreig de fotos sobre diferents trevesses que ell ha fet al Pirineu. Hora: les 7 de la tarda. Lloc : Ajuntament.
Divendres i dissabte díes: 26 i 27 de maig
Curset de Cuina Multicultural.
Día 26, Zaira Juárez ens farà un postre típic de l’ Argentina.
Día 27, Helena Lovin , ens cuinarà un plat típic de Romania. I na Huang Lidam, ens ensenyarà a cuinar amb les verdures típiques de la Xina.
Hora : les 6 de la Tarda. Lloc : Les Monges
Dissabte , dia 3 de juny
Tindrem una sessió informativa sobre com tractar el mal de cap, el mal d’ esquena i les cervicals, a càrrec de Rosa Abad, Fisioterapeuta i Osteòpata. A continuació la Podòloga Rosa Miralles ens parlarà de com tenir cura dels peus. Lloc : Ajuntament. Hora: 6:30 de la tarda
Diumenge , dia 4 de juny de 2006
Farem un viatge cultural. Anirem al Vendrell, Sant Salvador i Comarruga. Visitarem la casa d’ Àngel Guimerà, L’Auditori Pau Casals i també el Museu Pau Casals. Dinarem al Buffet de Cambrils i per la tarda passejarem pel Parc Sama.
Amb aquest viatge finalitzarem les jornades culturals.
El nostre reconeixement a la Cooperativa Verge de les Sogues, a la Parròquia , als sardanistes, als geganters i també a l’ Escola , per la seva col•laboració.
Nota
Tenim en projecte dur a terme un curset amb el tema” El secret de saber emocionar-se.” Són cinc sessions d´una hora i quaranta-cinc minuts cada una, amb temes tan interessants com : l´autoestima personal,la regulació emocional, l´estat depressiu, i aspectes relacionats amb la comunicació. El duran a terme psicopedagogues i especialistes en educació emocional.
També s’ organitzarà un viatge a Montserrat juntament amb la Parròquia.
|
